dijous, 30 d’octubre del 2014

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Els horts



…I la pagesa va i les cull,
provant-les amb la mà,
primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
les albergínies que més tard, en el casull,
enfarinades, fregirà a foc lent.
                                               Oh fosca
dels horts a l’hora en què s’acosta
la nit humida, xafogosa,
d’estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s’ho per caçar plaer
dins el vinyar.
                               Però no tot es cou
dessota el ventre, ni tot és impuls
ineluctable vers l’apegalosa
dolçor frenètica.
                          Parlem, ara, asseguts
en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.
                                      Aigua en el canal.
Flueix el temps.

JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.


Un amic em fa notar que les albergínies enfarinades s’han de fer a foc viu i no a foc lent. També que, voltant els horts, hi ha canyars i no vinyar.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

La seguretat

            

La seguretat és el sediment
on ara recolzo els peus cansats,
i, allò que faig, contaminat de mi
―capes verinoses d’aquell passat
incomplet―, ha de suportar el vent
de l'imprevist, la llàgrima, el sol,
i resta com a forma
del temps a dintre meu
en cada plec d’oblit.


Alexandre Planas

dijous, 16 d’octubre del 2014

uns quants haikus de Joana Raspall

La trista fulla
gronxadissa suplica
un lloc on caure.

Els blats rossegen:
assagen el sacrifici
de la fornada.

Han podat l’arbre:
sense nius, ara queden
les branques mudes.

Engany dolcíssim,
la imatge d’un bell rostre
a l’aigua quieta.

El canyar posa
als llavis de l’oratge
ses deu mil flautes.

Quan t’emmiralles
al llac, els lotus pensen
que ha tornat l’alba.

L’ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.

Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense trair-me?

Bescanviàvem
batecs sense adonar-nos
que ens enriquíem.

Sense roderes,
oh!, perdedores rutes
de l’intangible!

Afraus de somni:
estimbadissos passos
sense barana.

Trista tonada!
Les llàgrimes la canten
amb llavis closos.

D’un mot a l’altre,
la idea és tan llunyana…
o tan propera!

La veu se’m nua
i per no lamentar-me’n
encara canto.

La veu que em crida
sempre desperta l’esma
que em fa respondre.

Entomo l’aigua
i em faig canal per dar-la
a qui sedeja.

Ningú sap dir-me
on va a parar la força
que m’abandona.

Parem l’oïda:
fins el gemec de l’aire
ens alliçona.

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

Paper o marbre,
allò que la ment toca
s’omple de vida.

Treu l’esperança,
i queda un buit enorme
d’un pas a l’altre.

La millor fita
d’una gran aventura
és la tornada.

En sàvia lluita,
la fe no mata els dubtes:
els empresona.

Sols dins la fosca
pot veure’s la lluerna;
el sol l’amaga.

Tinguéssim ales,
potser ens espantaríem
de ser tan lliures.

Humil, la idea
s’empetiteix en forma
de mot, per dar-se.

La gota d’aigua
pot transformar la roca
acariciant-la.

Sota les dures
cuirasses, els cors d’home
també flaquegen.


JOANA RASPALL, “Arpegis”, Abadia editors, Saldes, 2004.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Pasquals


Ja no el volem, l’estiu:
potinegem el cel, la terra,
i això esguerra
el clima: no hi haurà ésser viu

que el resisteixi, aquest tròpic.
                Ara allarguen, les nits.
Remen, les cames, i deixen indefinits
rastres d’anhels amb flaire filantròpic.

Al coll de Can Pasqual,
un fa citació sense esmentar la font,
i encara una altra (no és casual
que ara sí: és d’ell mateix).
                                           Responc

amb l’Estellés:
«...una entre tants…»,
quan la veig sola entremig dels bergants.
                ―Farem “la de la dona”―dic després

(¿no és paternalista,
o fins i tot sexista,
fer una cursa dedicada a elles?
¿Potser és el que val, a l’arribada,
la gran braçada
d’un dels Canyelles?).

―Tu, ara, no ets un turista?―
pregunta en Quim.
                              I fa un discurs sobre mobilitat,
sobre incivisme i perjudici social.
Ho estén al maratonià que fa micció,
i a les escorrialles del traüt global.
                Cito en Puig i en Bel:
“No pot ser aquesta degradació:
no val
que l’or, com el manà, plogui demà del cel”.

―Se n’ha de treure rendiment,
de l’erm― diu el Pasqual
petit.
                ―Un erm té vida i té valor―
replica en Cenç―, no cal omplir-lo de ciment:
el sòl urbanitzat és un gran mal.―
                I no
cedeix:
―Si fos verd sí perquè hi hauria un bé natural.―

Ningú no esmenta “El Procés”:
n’hi ha hagut excés
(quina deu ser “la carta amagada”,
o és, la carta, que no en té cap?).
                Qui diu que sap
perquè fa passar probabilitat
per fet, no diu la veritat,
només busca la sotragada.

Passa el Ferriexpress,
avui Transcollserola.
                El poble no controla
el seny: és per l’emoció,
que omple els carrers,
no per la raó.

Per implicació
col·lectiva no ho fa sinó
una minoria militant.
                                  Pro,
al capdavall, serà la voluntat: el o el no.

Triga molt, la tardor.
Passem el riu. Reomplim el sarró
de mots que fan olor
de bonhomia, de comprensió.
                De l’un, diem que és Just i Sant,
de l’altre, jutge de la Constitució.

Quines gambes allà al davant!
Va pel mig, amb permís,
per bella i per puixant.
                Ser vell i fer-se el mec és un incís

només per riure:
la nostra davallada
està més que acceptada:
convé, d’això, concloure’n un somriure.


Alexandre Planas, setembre 2014, Collserola



dissabte, 11 d’octubre del 2014

L'alt veler



Quan vingueren ocells a moure fulles
d’aquells arbres amargs de casa meva
(eren nocturns voladors cecs
que foradaven nius dintre l’escorça),
alcí el meu front cap a la lluna
i vaig veure un alt veler.

Era fada la mar arran de l’illa
i la terra s’eixamplava
i velles conquilles lluïen fixes
a les roques de la rada
dels llimoners nans.

I a l’amada,
que un fill meu agitava a dintre seu
i que per’xò tenia sempre
el mar a dintre l’ànima, li vaig dir:
«Estic cansat de totes aquestes ales que baten
a temps de rem, i de les òlibes
que fan el lladruc dels cans
quan bufa el vent de lluna en els canyars.
Jo vull partir, jo vull deixar aquesta illa.»
I ella: «Oh amat, és tard: restem, quedem-nos».

Llavors em posí lentament a comptar
els vius reflexos de l’aigua marina
que l’aire em portava sobre els ulls
des de la majestat de l’alt veler.



SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, Editorial Selecta, Barcelona, 1961.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Instant II

Vel o abisme,
fred instant viu, oasi.
No-res que irisa.


Alexandre Planas