dissabte, 11 d’octubre de 2014

L'alt veler



Quan vingueren ocells a moure fulles
d’aquells arbres amargs de casa meva
(eren nocturns voladors cecs
que foradaven nius dintre l’escorça),
alcí el meu front cap a la lluna
i vaig veure un alt veler.

Era fada la mar arran de l’illa
i la terra s’eixamplava
i velles conquilles lluïen fixes
a les roques de la rada
dels llimoners nans.

I a l’amada,
que un fill meu agitava a dintre seu
i que per’xò tenia sempre
el mar a dintre l’ànima, li vaig dir:
«Estic cansat de totes aquestes ales que baten
a temps de rem, i de les òlibes
que fan el lladruc dels cans
quan bufa el vent de lluna en els canyars.
Jo vull partir, jo vull deixar aquesta illa.»
I ella: «Oh amat, és tard: restem, quedem-nos».

Llavors em posí lentament a comptar
els vius reflexos de l’aigua marina
que l’aire em portava sobre els ulls
des de la majestat de l’alt veler.



SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, Editorial Selecta, Barcelona, 1961.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada