Vaig devorar distàncies dia i nit.
Franc de recances, travessava
fronteres, veia pobles i ciutats,
i la finor porosa de l’asfalt,
com el xampany glaçat pres en dejú,
sentia ressonar-me a les orelles;
o bé, salpant d’innumerables ports,
m’omplia del silenci xop i dens
de les proes fenent aigües obscures.
Tornar a veure’t, senyora
de la perfecta felicitat,
creadora de llunys,
reveladora de silencis,
tu que a la mà duies el llamp,
com una serp l’estàtua cretenca,
i me’l llançaves somrient.
Un
massa ardent xarop
d’herbes de juny em vas posar a la copa
del comiat, que em vaig quedar morint
de set de tornar a veure’t.
La nit esdevingué la meva casa,
el vol llunyà, fredíssim, dels estels,
l’únic meu pròxim i familiar;
un bròfec vent sense remissió
va fer-me de company tot el viatge.
Vaig trobar-te a la fi,
silenciosa, somrient presència,
commosa i anhelant.
De
lluny, en veure’t,
vaig dir-me tremolant:
Oh
meravella!
JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa,
Barcelona, 2014.
