Sec al cafè, tot sol, a mitja tarda,
amb un cafè que en tassa gris fumeja
―el prenc tot sol, sens sucre ni barreja―
i el tasto a glops. Enllà, la llum enllarda
un pany de cel i aquí el cambrer s’atarda
tot explicant, mentre el taulell neteja,
que havia estat poeta, i en galleja.
Pel vidre veig al cel la nit pigarda.
Amb poc tabac, encenc una altra pipa,
boquejo el fum ―un núvol que s’estripa
amb un sol dit. Amb una calma tèbia,
pago el cambrer i guillo sens demora.
La ciutat dorm un son que la devora.
No tornaré. Me’n vaig sense altra prèvia.
CARLES TORNER, “Als límits de la sal”, Edicions
Proa, Barcelona, 1985
