dijous, 24 de desembre de 2020

 Trobant-me davant d’un jo a recules,

malmirant vulgars víctimes d’amor

i a l’extrem de falsa comunió,

tinc antídot per a passions fules,

i si m’he trobat tossut com les mules

o a falsos posats obro morrió

n’és la culpa hipòcrita candor

que temps era temps raïa a les dules.

I ara quan me venen, jo vaig de cara,

i, quan se’n tornen, no giro l’esquena,

falsa abraçada ja no em dona la pena,

no m’empasso l’embalum amb la tara

ni l’afònic cantar de la sirena,

i quan vull truc miro la lluna plena.

 

ANDREU SUBIRATS, “Les galtes de perdiu”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2012

 

ful -a 
adj. [LC] Fals, no autèntic..

raure [quant a la flexió, com plaure]
v. tr. [LC] Passar un instrument tallant, un raspador, etc., per la superfície (d’una cosa) per llevar-li el pèl, el borrissol, l’herba que s’hi ha fet, les desigualtats. Raure l’era, un camp. 
v. tr. [LC] Llevar (el pèl, el borrissol, etc.), amb un raor. 

dula 
f. [LC] [AGR] Ramat que es fa reunint els caps de bestiar de diferents cases i que un sol pastor, pagat per tothom, treu a pasturar. 

dissabte, 12 de desembre de 2020

 He vist, del far estant, les grans tempestes,

quan els cels, de nit,

envegen els inferns

i obscens cadàvers somnien cuixes d’àngels.

He vist la carn

mossegada dels peixos

del naufragi

mentre les dones, lluny, sota els vells ciris,

resaven amb inútil pressa.

I he obert la fosca

espessa del teu cos

i a la casa de l’Amo he trobat redòs

i companys; però a les nits malsomniï

un lent cruixir de vaixells morts

dins la fondària

i veig arcàngels, amb cap de serp,

que estufen llurs plomatges

impúdicament

i em despert sovint, amb gran espant,

sota l’esguard irat

                                               de la bèstia en discòrdia.

 

ANDREU VIDAL, “Necròpsia”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

diumenge, 6 de desembre de 2020

 La identitat és el resultat d’una doble reflexió: la reflexió i l’observació de l’individu sobre el seu propi ser ell mateix i la reflexió i l’observació de l’individu sobre com els altres reconeixen aquest ser ell mateix.

ERIK ERIKSON


dimecres, 2 de desembre de 2020

les denou estacions

 

Per què fou la vista

confinada a la tendra esfera dels ulls?

Tan indefensa i fàcil d’apagar,

i no, com el tacte, difosa per tots els membres

per tal que pogués mirar a voluntat a través de cada porus?

JOHN MILTON

                Cada cosa al seu lloc

                               i cada lloc dins la seva cosa.

 

Passejàvem pels glevers blaus

els nostres cossos d’esponja, esguardàvem,

embasardits, les nostres mans aspres

convertint-se en cruel diamant, i agonitzàvem,

amb un xiscle debilíssim,

                               com estels.

Les larves de nigul

                               reposaven

                               dins la fondària aquàtica,

                               i les escumes ignotes, vastes,

                               mormolaven convulses l’antiga sentència:

                               «Llepa

                               amb lascívia les branques polsoses

                               de l’arbre dels ciris, l’arbre

                               de la mort i els morts.»

Les cigonyes portaven

eines tallants

suspeses del bec, volaven

en formació exacta,

                               triangular…

                               Quin era el seu rumb i el seu destí?

                               Quin enyor pàl·lid les conduïa?

                Farem una llarga voltera

per tal de no creuar-nos

                               amb els innocents; emperò, malgrat tot,

                               els nostres ulls

                               fosos regalimaran

                               i ens embrutaran el pit

i l’esquena, i la nostra mà, més cansada que vella,

continuarà podrint-se

                               i trement,

com bèstia morent, perduda

entre les tàvegues del so i el silenci.

                Ara, agafa el feixuc

                               didal d’argent

i sargi’m tots els porus; el meu sexe té la talla

dels teus llavis

i el temps és una farsa.

 

ANDREU VIDAL, “Llibre de les virtuts”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

dimecres, 18 de novembre de 2020

 

Escolteu-me perquè soc algú. I sobretot

no em confongueu amb ningú.

F. NIETZSCHE


Imperceptiblement

heu anat transmutant

conformitat, submissió, penediment…

―tots aquells termes que han perdut poder―,

en abdicació del jo

per escamotejar-ne el sofriment,

i, de tan íntima defecció,

n’heu fet objecció al desig de designar,

que ens escindeix esquinçadorament

del gran anonimat de ser:

tot per sotmetre’ns aquest cop al Tot,

un Tot on amagueu els déus.

 

Però, a pesar de persistir en l’engany

d’un destí transcendent

per prendre els cors intimidats pel temps,

teniu la veritat,

perquè emmudint ―és cert―

podria fer callar

la dolorosa saviesa de la mort:

tota l’abrupta consciència d’inquietud

amb què em traspassa mortalment

la noció de desenllaç.

 

I amb tot m’estimo més

la lliure voluntat de dir, tot i el dolor.

¡Tot el dolor!

 

Aquesta humana subjecció de la veu,

que anomenant m’atrapa en mi,

que em deixa apart i alhora em fa saber

que hauria pogut ser indistint.

 

M’estimo més, molt més,

la solitària possessió dels noms.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.


 

dimarts, 10 de novembre de 2020

Llantió d’un migrat exaltament,

dèbil flama fonent-se dins de mi,

un turmentós amor suara absent

duia de nou mon cor a mal morir.

 

Mes, com l’orb infeliç ―orb de naixença―

que per primera volta

badés els ulls al cel,

en una nit de claredat intensa,

l’encís al seny, la voluntat resolta,

tot jo m’obria a un infinit anhel

i sadollats restaren cor i pensa

de la pura lluïssor d’un alt estel.

 

Ah, des d’aquell instant,

que estimo beneït,

quin trasbals saludable a l’esperit!

Solitari, vagant

sota el dosser florit

―sota un dosser d’estels atapeït―,

tot jo em sento radiant

de la gran llum que es fa en la meva nit.

 

JOSEP BURGAS, “Florida d’estels”, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1927.


dilluns, 9 de novembre de 2020

 La idea estètica és el contrari d’una idea racional. Aquesta és un concepte al qual no s’adequa cap intuïció; aquella, una intuïció a la qual no s’adequa cap concepte.

ANTONI MARÍ

dissabte, 31 d’octubre de 2020

 Un moment, qui m’ho explica? Qui declara

en aquesta sala de les aranyes i els ecos?

Qui espera el resultat de tants sospirs? Qui no diu

que la satisfacció consisteix en l’experiència

de l’incomplet? És un somni o un suplici

haver de comprovar que enlloc ni mai

no hi ha final, sinó un altre

final, sempre abans de l’últim? Com més camí

de no arribar al punt exacte

de la voluntat, plaer dels déus

embriacs. Perquè el perfecte i l’imperfecte

basteixen un mateix edifici, eleven

les parets mestres de l’oscil·lació, i què és

que no sigui mil vegades

erroni? Aquesta gent,

tota aquesta gent minúscula i premuda,

no és pas bona ni dolenta, són partícules, deliris

d’un temps granulós, són dos quarts de sis

dos quarts de set, de vuit, de nou, però també

la una en punt, la xifra esfèrica que pon l’ou

sa i indivisible, en què el rovell és

cèntric i lliscós, com ara Déu, com ara tu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’esfera insomne”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2015.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

 Donaria una dent per mossegar més vida,

donaria una mà per ser molt més aquí.

Donaria mig cos per un pam d’existència,

donaria el que fos per no saber que visc.

Donaria la pau per ser com una pedra

adormida al llindar d’un instant infinit.

La vida a l’altre món també la donaria

per augmentar el cabal de la que tenc aquí.

Donaria la sang per trobar una paraula

davant la qual ningú pogués passar de llis.

Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida

per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

 

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “El pis de la badia”, Editorial Columna, Barcelona, 1992.

 Una fotografia és estàtica perquè ha aturat el temps. Un dibuix o una pintura són estàtics perquè contenen el temps. 

JOHN BERGER


divendres, 25 de setembre de 2020

 Ser fòssil.

 

                               I la clara nit,

                               consol. Marca,

 

                               un no mai

                               no juris

                               ara.

 

Ser res.

Ser buit.

Ser parla.

 

Mudar de pell.

 

                               Furgar-se

                               el nom.

 

                               Caure.

 

Desmemòria

de deshabitar-se.

 

Pols

 

de llençols

eixuts.

 

Mai.

 

Ni cercle.

Ni carn.

 

                               Vida.

 

DAVID CAÑO, “Res és ara ni això”, Edicions Terrícola, Granollers, 2013.

dimarts, 15 de setembre de 2020

 El poema poetitza condensant,

protegeix el nucli de sentits perversos. 


HANNAH ARENDT


dimarts, 8 de setembre de 2020

ad vivum

 

I cada alè

com un elogi ―tàvegues

que no respires, els muts

arpegis de l’aranya,

la desarbrada escorça,

 

com un ocell, que a l’altra

banda del clivellat

esmalt encara bleixa,

perdut per sempre

a l’altra banda d’un altar.

 

―Parlar amb les pedres―

deies―, la

calma feta carn.

 

ANDREU VIDAL, “Ad vivum”, Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999.

divendres, 4 de setembre de 2020

potser el cor

 S’enfonsarà l’olor acre dels tells

en la nit de pluja. Serà va

el temps de la joia, la seva fúria,

aquell seu mos de llamp que desarrela.

Roman tot just oberta la indolència,

el record d’un gest, d’una síl·laba,

però com un vol lent d’ocells

entre vapors de boira. I encara esperes,

no sé què, perduda meva; potser

una hora que decideixi, que reclami

el principi o la fi: igual sort

ja. Aquí negre el fum dels incendis

seca encara la gola. Si pots,

oblida aquell gust de sofre,

i la por. Les paraules ens cansen,

remunten d’una aigua lapidada;

potser el cor ens resta, potser el cor…

 

SALVATORE QUASIMODO, “Dia rere dia”, Trad.: Ponç Pons, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2005.


diumenge, 16 d’agost de 2020

aquells mots de foc i cendra

 

Aquesta cúpula verbal de foc i cendra

té vida pròpia com el bosc primaveral

―per què voldria cap més món si no li cal

cap altre món que el que ningú no li pot prendre?

 

Des del seu cim increpo el vent que vol ofendre

el nostre amor, el nostre goig, el nostre mal

parlant d’oblit ―i poso un mur gramatical

per conservar aquesta frescor de fulla tendra.

 

I en les paraules que arrenglero encara cruix

l’esforç enorme per ser forma, traç, dibuix,

garbuix, escreix, expressió de tanta audàcia.

 

I prou que sé que tot serà fracàs il·lús:

el rostre teu m’esdevindrà borrós, confús,

i els mots seran una flamígera fal·làcia.

 

DAVIDJOU, “Tapís”, Edicions 62, Barcelona, 1982.

dimarts, 28 de juliol de 2020

diumenge, 26 de juliol de 2020

en les venes


En les venes, ja quasi tombes buides
l’encara galopant anhel,
en la meva ossada que es gela, la pedra,
a l’ànima l’enyorança sorda,
l’indomable iniquitat, dissol;

del remordiment, lladruc desmesurat,
en la fosca inenarrable
terrible clausura,
rescata’m, i les teves pipelles pietoses
al llarg del teu somni, enarbora;

que el teu rosat i sobtat senyal,
la ment fecunda, remunti
i torni a sorprendre’m;
inesperada reneixi,
la mesura increïble, la pau;

fes que, en el suspès paisatge, jo pugui
tornar a pronunciar paraules ingènues.

GIUSEPPE UNGARETTI, “El dolor”, Trad.: Lluís Servera, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2015.

dimarts, 21 de juliol de 2020


un moment exultes  escoltant el goteig
de l’aigua del poal dins la cisterna
del jardí  com d’ànimes que cauen
damunt ànimes  el so fresc
de les bombolles  però
alhora t’entren  feridors  els monstres que
l’aire escampa i  dels teus ulls

tocats de mal
temps  cauen flocs
de neu que es desfan damunt
flocs de neu

ANTÒNIA VICENS, “Fred als ulls”, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2013.

diumenge, 12 de juliol de 2020


De mi, no en vinc. I abans de ser el que soc,
era cap cosa? Just un pressupost.
Com tothom vinc d’uns altres, enardits
autòmats, que em van fer semblant a ells
sota un secret adotzenat, fatal.

Si a penes soc una imitació
mai no em podria creure especial,
personal, singular, particular.
Soc ells, són jo. Som indistints. Soc tots.

Refuso, doncs, el nom que em van donar,
pel qual ara tot just em reconec
i em reconeixen.
                           Vull fugir de mi
i alhora d’ells. Que em perdin. I em perdré.

No és que aleshores sigui algú, a la fi.
Però aleshores seré, almenys, ningú.

PERE QUART, “Quatre mil mots”, Edicions Proa, Barcelona, 1977.

dimecres, 1 de juliol de 2020

El cap Sublimitat, el cor Pathos, els genitals Bellesa, les mans i els peus Proporció.

WILLIAM BLAKE

dimarts, 16 de juny de 2020

brida


A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
―i ningú no ho sabria―
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

MARIA MERCÈ MARÇAL, “Bruixa de dol”, Edicions del Mall, Barcelona, 1979.

diumenge, 7 de juny de 2020

el poeta

Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
per tal que esdevingueu reals de poesia
en la necessitat del dolor i de la joia,
criatures nascudes del somni i de la ràfega,
marcades pel borboll i el zel de la memòria.
Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,
us acato i domino, complets en la tragèdia
de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.
Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo
en l’existir divers que em mana i se m’assembla.
Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,
fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
Madureu en els actes de la metamorfosi
fins a la davallada de l’últim episodi:
pacte de les arrels i de la llum fecunda,
oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,
cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
I l’esperit visible, torre de mil finestres
voltada pels ocells dels anys i la fretura.
Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina
i el vent és el profeta aprovador dels astres,
mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…
Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada
de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic
a l’exacta llavor…
Jo sóc un personatge de veu i de constància.
Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres
heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,
i si us dono la vida, em doneu l’esperança.
Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
mai no m’he convertit en el míser titella
que balla en una terra amb maligne somriure,
i he sabut fer un consol d’una clara finestra.
No m’embriaguen mai les estrofes de plata:
llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…

AGUSTÍ BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial Vosgos, Barcelona, 1976.

divendres, 5 de juny de 2020

matinada


El sents, el gust de matinada aquest matí?
És un gust d’herba i de taronja,
com els jardins de faula
que estan dormint encara embalsamats
en la nostra memòria de quan érem petits.
El teu gest rialler
aireja l’ombra oscil·lant del salze,
i tu, sense adonar-te’n, signes
les distants ondulacions de les muntanyes
que el vent embardissat vela d’atzur.
Però el teu dolç braó potser al·ludeix
a l’alè de neu que ens envien
els països que amaga el sol,
en les llunyanies glaçades.
No canta cap ocell,
i som tan feliços!
Es transparenta una espurna del cor del palet
que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,
i mentrestant a l’herba absorta
circula i tremola tot d’una
l’alè que hi dormia.
Sents? Aquesta és la veu
que no percep l’orella,
sinó només el sobresalt del teu silenci
abandonat al somni celeste de la música.
Aquest és el matí
que té el color del meu calfred.
I ja amb paraules innocents
vaig com palpant
els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,
com tantes altres salutacions d’amor
a la felicitat silenciosa
emmirallada al cercle del nostre horitzó.

ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dimecres, 3 de juny de 2020

Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

ARTHUR RIMBAUD

dimecres, 27 de maig de 2020

el cometa-frac

Jo vivia fa molt molt temps
en un espai
completament ple de llum:
hi lluïen ben bé tots els àtoms plegats.
I allà vingué de sobte
un sol tot negre,
que enviava raigs negres
a través del reialme de la llum.
Els raigs negres eren freds
i refrescaven el meu cos ardent,
que, com es pot suposar,
no es componia de matèries grasses.
Llavors es va trencar aquella llum negra
―que tenia virtuts especials―
en el meu cos ardent, talment
que em va sortir una cua,
i aquesta cua es dividí
més o menys com aquelles peces llargues
que de sota les mans
dels acurats sastres es formen.
Jo vaig ser en aquell vell vell temps
un cometa-frac.
I a la nostra Terra
¿no es podrien encara fer visibles
cometes en forma de frac?

PAUL SHEERBART, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dijous, 14 de maig de 2020

versos daurats


Tot és sensible.
PITÀGORAS


Home, ¿et creus, només tu, dotat de pensament
en 'quest món on la vida esclata en tota cosa?
De les forces que tens ta llibertat disposa,
però dels teus consells l’univers és absent.

Considera en la bèstia un esperit faent;
cada flor és a l’espai una ànima desclosa;
un misteri d’amar dins el metall reposa:
“tot és sensible!” i tot damunt teu és potent.

Tem en la paret cega un esguard que t’espia;
àdhuc a la matèria un verb és vinculat:
no sotmetis mai res a utilitat impia!

Tot ésser té un reflex de la divinitat,
i, com un ull naixent velat per les palpebres,
una llum s’obre pas de sota les tenebres.

GÉRARD DE NERVAL, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

diumenge, 3 de maig de 2020


M’abeuro en la cara per mirar-me.

Des de sempre la ferida del record com una esperança inevitable.

Aigua de foc.

En tu madura el fervor de la llum i la crispació de la nit, l’instant de l’arbre i el silenci dels deserts.

Soc una herba dels teus ulls.

L’alba és plena de mans i els miralls repeteixen totes les aigües.

Una veu cerca la boca que la inventi.

LLUÍS SOLÀ, “L’herba dels ulls”, dins “De veu en veu. Obra poètica I”, Editorial Proa, Barcelona, 2001.

La poesia és en essència un acte de reflexió, un rebuig a acontentar-se amb les interjeccions de l’emoció a fi de comprendre la naturalesa d’allò que s’ha sentit.

W.H.AUDEN

dijous, 23 d’abril de 2020


Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

divendres, 17 d’abril de 2020

infantesa


Quan feia molt de temps del temps,
va venir-me la infantesa. No
és cap trencaclosques, és la pura
veritat: el temps comença quan el temps
s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,
estava content, jugava al que fos; els entesos
en diuen felicitat, del temps
que fa flor. En canvi
és la flor que es desfulla.
Tenia por ―el nen és fet de por
i de petons―. Trenta mil coses
rajaven del cel immutable, un mica
de tot, una mica de res, una mica de nom,
una muntanya de preguntes, i els somriures
misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

divendres, 3 d’abril de 2020

Cal preferir sempre un impossible versemblant a un possible que no convenç.

ARISTÒTIL

East Coker (fragment)

¿Què fan les darreries de novembre
amb el trastorn primaveral i els éssers
que duu l’estiu calent, i les campànules
de l’hivern sota el peu cargolant-se
i, mirant massa amunt, la malva-rosa
roja en el gris, i, malmeses, tardanes,
les roses amb el pes de la primera neu?
El tro, giravoltant amb les estrelles,
impulsa els carros triomfals que passen,
desplegats, en les guerres dels estels:
El Sol i Escorpió lluiten fins que ve l’hora
de pondre’s Sol i Lluna,
i ploren els cometes i fugen les Leònides,
cercant enllà del cel i les planures,
rodant pel vòrtex que durà aquest món
al foc voraç que crema
abans que regni el caputxó de glaç.

T. S. ELLIOT, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

Què fa el tardà novembre
amb el desgavell de la primavera
i les bestioles de la calda estival,
i les campànules sota els peus cargolant-se
i les malves reials que apunten massa amunt
vermelles en el gris i s’aclofen
roses tardanes plenes de neu primerenca?
El tro redoblat pels estels rodolants
fingeix carros triomfals
desplegats en guerres de constel·lacions
Escorpió combat contra el Sol
fins que el Sol i la Lluna es ponen
ploren els cometes i volen els Leònides
cacen cels i planes
arremolinats pel vòrtex que engolirà
el món cap a aquest foc destructor
que crema just abans del regnat dels casquets glacials.


T. S. ELLIOT, “Quatre quartets”, Trad.: Àlex Susanna, Viena Edicions, Barcelona, 2010.


vòrtex 
m. [FIF] Remolí que és format en una massa de fluid animada d’un ràpid moviment de rotació que tendeix a formar un buit en el seu centre, com el que es produeix en buidar un recipient per un orifici situat al seu fons. 

divendres, 27 de març de 2020

després


Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
                «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou
                que l’hauria vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,
                i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
                «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

THOMAS HARDY, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.



Quan el present hagi passat el forroll a la porta falsa, darrera el meu trèmul sojorn,
i el mes de maig agiti les seves fulles verdes i alegres talment ales,
subtils com seda adés fiblada, ¿diran els veïns: «Era un home
que solia adonar-se de coses com aquestes»?

Si és al capvespre, quan, com un callat llambreig de la parpella,
ve el falcó nocturn travessant les ombres per posar-se
en l’arç de l’altiplà vinclat pel vent, qui ho vegi pensarà:
«Devia ser això, per a ell, un espectacle conegut».

Si fineixo durant una nit fosca i càlida, amb papallons nocturns,
quan l’eriçó nocturn viatja pel la prada, algú pot dir:
«Lluità perquè ningú fes mal a aquestes criatures innocents,
però poc pogué afavorir-les; i ara ja se n’ha anat».

Si quan, en sentir que per fi he descansat, es queden a la porta
contemplant aquest cel ple d’estels de l’hivern,
¿s’aixecarà aquest pensament en els que no em veuran mai més a la cara:
«Era un home que prou considerava aquests misteris»?

¿I algú dirà quan toqui la campana per mi dins la tenebra,
i una brisa que creui posi una pausa als seus engronsaments,
fins que tornin de nou, com si fossin el clam d’una nova campana:
«Ara no ho sent, però podria fer cabal d’aquestes coses»?

THOMAS HARDY, “Vint-i-un poemes”, trad.: Marià Villangómez, Editorial Columna, Barcelona, 1988.



dimarts, 24 de març de 2020


En mi s’uneixen els dos sexes,
claror i enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l’un va per l’altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, però més.
L’excés és el que compta.
Tot és contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aquest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d’arrel
per alguna altra banda.
Què és masculí? Què és femení?
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M’estimo a mi perquè sóc jo;
l’altre també l’estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.
En mi s’uneixen els dos sexes,
claror d’enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

JOSEP PALAU I FABRE, “Les veus del ventríloc”, Edicions Proa, Barcelona, 2001.

divendres, 13 de març de 2020

noguera centenària


La fulla cau de molt amunt
i cau amb assuaujada lentitud
quan el vent va a buscar-la,
li diu anem, és l’hora,
l’empeny fora del sobreàtic humit.

Em pregunto si també deu contemplar
la vida condensada en pocs segons:
una pel·lícula ràpida
atapeïda d’ocells i larves,
la primera empenta de la clorofil·la
i el salm monòton de les vespes
que tornen a casa
carregades d’electricitat.
Potser
el gest fariseu de l’ortiga
i el baf melós de les baies ruixades
pel xàfec de cap al tard.
Qui sap si la fulla
deu evocar tot això
abans d’arribar al pol sud
de les hores
i ingressar en la boca
tediosament oberta
de les criatures del subsòl.

GEMMA GORGA, “Mur”, Editorial Meteora, Barcelona, 2015.

dissabte, 7 de març de 2020


Tots ens avesam a la mancança, pocs,
però, solen reeixir a les nafres,
i menys aquells que, veient-les supurar,
cobren, tanmateix, del compte un quocient
de força que els guareix.
Em llev, i a les finestres les meves mans
s’obren com magnòlies de la mar,
i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,
cants de tudons, larves, paraules,
i, amb aquesta nutrició desperten,
ballen amb mals averanys
i viuen amb mi amb gest sobtat.

HILARI DE CARA, “Refraccions”, Edicions Proa, Barcelona, 2015.

dimarts, 3 de març de 2020

Cal valorar la poesia no pas per la seva veritat, sinó per la seva veracitat.

JOSEP PALAU I FABRE

divendres, 28 de febrer de 2020

cent segles després de les dues natures de les coses


Quan veu una pedra,
el poeta sap que la pot
fondre a mossegades, que
pot penetrar-la, fecundar-la
i donar nom a les noves
filles nascudes:
batejar és insultar.
Massa estona fa de
les noces entre les coses
i les paraules, i el seu divorci.
Res no sobreviu a la densitat
del canvi lent però íntim
d’aquest migdia que ens
arrossega al vinagre
tal i com fa el químic
amb tot el que més estima.
La sobrassada torna blanca
perquè va aprendre a imitar l’home
i vol morir en conseqüència
amb tot el que ha après i ha volgut ser.
Perquè en la delitosa ofrena del signe
el dolor de les coses ens regala,
pietós, el plaer de viure.

JAUME C. PONS ALORDA, “Cilici”, Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2009.

divendres, 21 de febrer de 2020

Ja no em vull dir més. Dir ser jo
cansa molt, m’ho deixo. Però no
puc deixar-me enlloc, quedar-m’hi
quiet de mort, no puc. Em porto avall
en mi, en tots els líquids, els corrents
sanguinis, la saliva, la llàgrima,
l’orina, vagi on vagi
l’home moll, jo també.

Sóc el qui hi va. Només per anunciar-me
entro i surto
i m’hi quedo, aquí. M’ho exigeixen
els assistents a l’Acte.

MARIUS SAMPERE, “Altres presències”, Editorial Meteora, Barcelona, 2008

dissabte, 8 de febrer de 2020

sonets d'agulla i fil


Sura el cos en l’arcbotant nocturn de l’ona,
i et despullo a poc a poc. I la geografia es fa sentit.
Ocell de pas, lliuro l’infern on la paraula em dona
retrobaments incerts, esclats, silenci per vestit.

Agulla hi poso, nus i didal: esmola’m la sageta!
Salvat tot l’univers en tu soc crucificat.
Per la nit de la tempesta cavalca la geneta,
tisores a les mans i el cabdell esbatanat.

Cuso el trau de molsa pura. Codicil·la
el cap la cova, olor de pins, secreta duna
que moguda per l’alè sembla una anguila

buscant l’esguard humit, les pedres una
a una, on transformar el cos que el temps li fila.
Tasto l’espai, el buit. Dins la llum, la lluna.

JAUME PONT, “Els vels de l’eclipsi”, Edicions 62, Barcelona, 1980

divendres, 7 de febrer de 2020

divendres, 24 de gener de 2020

tres haikus de Sarsanedas


Fulla sense arbre
des de sempre acollida
al si de l’ombra.

Dins cada sitja
envelleix la llum blanca;
cal que maduri.

Petons d’un vespre
al racó de l’escala:
són teus per sempre.

JORDI SARSANEDAS, “Color de pluja”, Pont del Petroli Poesia, Badalona, 2014.

dijous, 9 de gener de 2020

meitat de la vida

MEITAT DE LA VIDA

Amb grogues peres penja
i plena d’englantines
la terra en el llac,
oh cignes graciosos,
i èbria de besos
capbusseu la testa
dins l’àigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,
quan sigui hivern, les flors, i d’on
l’esclat del sol
i l’ombra de la terra?
Els murs s’estan
callats i freds, en el vent
cruixen les banderes.

CARLES RIBA, “Versions de Hölderlin”, Edicions 62, Barcelona, 1971.


VARIACIÓ DE HÖLDERLIN

No cruixen en el vent els heràldics penells
ni amb peres grogues penja
la terra en el mirall
que en verd copia el sol.

Prescindeixo dels cignes.

Oh, quan vindrà l’hivern, trauré les flors i l’ombra
de l’adormida terra
de dins els meus ulls fèrtils
i ensenyaré al garbí
la cançó de bressol
per al dolor de l’home!

Pregunto al mur: ¿però qui viu el temps:
l’aigua que fuig o bé
la ferida que resta?

L’autumne ha començat
fiblant l’acàcia!

AGUSTÍ BARTRA, “Els himnes”, Edicions Proa, Barcelona, 1974.



Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

GABRIEL FERRATER

dimecres, 1 de gener de 2020

primer d'any


He sortit a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
                             inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
                                      Aquest és el primer
dia de l’any:
                    et donaré dos llibres
que t’he comprat.
                            En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

JOAN VINYOLI, “Ara que és tard”, Edicions 62, Barcelona, 2013.