dijous, 23 d’abril del 2020


Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada