Vull escriure l’exemple dels prohibidors.

Necessit deixar escrit el nom de tots aquells

que han assolit la jerarquia de poder dir no

amb l’arrogància infinita del que està i es veu

tan segur del seu gest com de la data exacta

de naixença de la Veritat: la pròpia.

Contemplau-los la cara: tenen

la fesomia cruiada pel cansament terrible

de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne

tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit

d’un nou encuny

o una rebel afecció de l’ànim

que cal, en justa humanitat, socórrer

amb el tractament d’una generosa dosi

d’unitats d’interdiccions a dojo

receptada per pur miracle a temps.

No hem de témer

els meandres esquerps que la nostra saba

té per vici signar

entossudida a perseguir l’errada

que, amb un senzill descuit,

ens deixaria corc per tota la bastimenta

i els documents creuats amb un segell vermell,

irremeiablement ensopegats ja de per vida.

No dormen: ells vigilen,

fets una mena d’immens embolcall de mare

que la boca ens protegís dels aires

nocius i també dels mals

esperits,

i ens adrecem a temps,

amb l’elegant estil del que mana i calla,

les geperudeses del nostre tarannà

tot sovint nervat

cap a noves llums que són talment ombres.

Per la seva gràcia,

no cal fer esforç

de voler,

ni pensar,

ni sentir:

ells ho fan en lloc nostre

i, quan sia l’hora, ens retallaran

amb un so esmolat com una mordala

tot l’excés de camp que ara ens anuega

i ens esfereeix amb la recordança

d’aquell vell exemple

dels aperduats.

No debades, us dic,

voldria deixar escrit

el nom,

el cognom

i el malnom

d’aquells que han admès l’ofici

tan assenyalat

de conrear el prohibir

su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins “Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.