Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
per tal que esdevingueu reals de poesia
en la necessitat del dolor i de la joia,
criatures nascudes del somni i de la ràfega,
marcades pel borboll i el zel de la memòria.
Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,
us acato i domino, complets en la tragèdia
de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.
Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo
en l’existir divers que em mana i se m’assembla.
Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,
fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
Madureu en els actes de la metamorfosi
fins a la davallada de l’últim episodi:
pacte de les arrels i de la llum fecunda,
oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,
cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
I l’esperit visible, torre de mil finestres
voltada pels ocells dels anys i la fretura.
Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina
i el vent és el profeta aprovador dels astres,
mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…
Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada
de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic
a l’exacta llavor…
Jo sóc un personatge de veu i de constància.
Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres
heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,
i si us dono la vida, em doneu l’esperança.
Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
mai no m’he convertit en el míser titella
que balla en una terra amb maligne somriure,
i he sabut fer un consol d’una clara finestra.
No m’embriaguen mai les estrofes de plata:
llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…
AGUSTÍ
BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial
Vosgos, Barcelona, 1976.
