dimarts, 16 de juny del 2020

brida


A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
―i ningú no ho sabria―
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

MARIA MERCÈ MARÇAL, “Bruixa de dol”, Edicions del Mall, Barcelona, 1979.

diumenge, 7 de juny del 2020

el poeta

Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
per tal que esdevingueu reals de poesia
en la necessitat del dolor i de la joia,
criatures nascudes del somni i de la ràfega,
marcades pel borboll i el zel de la memòria.
Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,
us acato i domino, complets en la tragèdia
de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.
Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo
en l’existir divers que em mana i se m’assembla.
Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,
fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
Madureu en els actes de la metamorfosi
fins a la davallada de l’últim episodi:
pacte de les arrels i de la llum fecunda,
oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,
cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
I l’esperit visible, torre de mil finestres
voltada pels ocells dels anys i la fretura.
Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina
i el vent és el profeta aprovador dels astres,
mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…
Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada
de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic
a l’exacta llavor…
Jo sóc un personatge de veu i de constància.
Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres
heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,
i si us dono la vida, em doneu l’esperança.
Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
mai no m’he convertit en el míser titella
que balla en una terra amb maligne somriure,
i he sabut fer un consol d’una clara finestra.
No m’embriaguen mai les estrofes de plata:
llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…

AGUSTÍ BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial Vosgos, Barcelona, 1976.

divendres, 5 de juny del 2020

matinada


El sents, el gust de matinada aquest matí?
És un gust d’herba i de taronja,
com els jardins de faula
que estan dormint encara embalsamats
en la nostra memòria de quan érem petits.
El teu gest rialler
aireja l’ombra oscil·lant del salze,
i tu, sense adonar-te’n, signes
les distants ondulacions de les muntanyes
que el vent embardissat vela d’atzur.
Però el teu dolç braó potser al·ludeix
a l’alè de neu que ens envien
els països que amaga el sol,
en les llunyanies glaçades.
No canta cap ocell,
i som tan feliços!
Es transparenta una espurna del cor del palet
que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,
i mentrestant a l’herba absorta
circula i tremola tot d’una
l’alè que hi dormia.
Sents? Aquesta és la veu
que no percep l’orella,
sinó només el sobresalt del teu silenci
abandonat al somni celeste de la música.
Aquest és el matí
que té el color del meu calfred.
I ja amb paraules innocents
vaig com palpant
els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,
com tantes altres salutacions d’amor
a la felicitat silenciosa
emmirallada al cercle del nostre horitzó.

ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dimecres, 3 de juny del 2020

Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

ARTHUR RIMBAUD