El sents, el gust de matinada aquest matí?
És un gust d’herba i de taronja,
com els jardins de faula
que estan dormint encara embalsamats
en la nostra memòria de quan érem petits.
El teu gest rialler
aireja l’ombra oscil·lant del salze,
i tu, sense adonar-te’n, signes
les distants ondulacions de les muntanyes
que el vent embardissat vela d’atzur.
Però el teu dolç braó potser al·ludeix
a l’alè de neu que ens envien
els països que amaga el sol,
en les llunyanies glaçades.
No canta cap ocell,
i som tan feliços!
Es transparenta una espurna del cor del palet
que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,
i mentrestant a l’herba absorta
circula i tremola tot d’una
l’alè que hi dormia.
Sents? Aquesta és la veu
que no percep l’orella,
sinó només el sobresalt del teu silenci
abandonat al somni celeste de la música.
Aquest és el matí
que té el color del meu calfred.
I ja amb paraules innocents
vaig com palpant
els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,
com tantes altres salutacions d’amor
a la felicitat silenciosa
emmirallada al cercle del nostre horitzó.
ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls.
Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep
Porter Editor, Barcelona, 1955.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada