Per què fou la vista
confinada a la tendra esfera dels ulls?
Tan indefensa i fàcil d’apagar,
i no, com el tacte, difosa per tots els membres
per tal que pogués mirar a voluntat a través de cada porus?
JOHN MILTON
Cada
cosa al seu lloc
i
cada lloc dins la seva cosa.
Passejàvem pels glevers blaus
els nostres cossos d’esponja, esguardàvem,
embasardits, les nostres mans aspres
convertint-se en cruel diamant, i agonitzàvem,
amb un xiscle debilíssim,
com
estels.
Les larves de nigul
reposaven
dins
la fondària aquàtica,
i
les escumes ignotes, vastes,
mormolaven
convulses l’antiga sentència:
«Llepa
amb
lascívia les branques polsoses
de
l’arbre dels ciris, l’arbre
de
la mort i els morts.»
Les cigonyes portaven
eines tallants
suspeses del bec, volaven
en formació exacta,
triangular…
Quin
era el seu rumb i el seu destí?
Quin
enyor pàl·lid les conduïa?
Farem
una llarga voltera
per tal de no creuar-nos
amb
els innocents; emperò, malgrat tot,
els
nostres ulls
fosos
regalimaran
i
ens embrutaran el pit
i l’esquena, i la nostra mà, més cansada que vella,
continuarà podrint-se
i
trement,
com bèstia morent, perduda
entre les tàvegues del so i el silenci.
Ara,
agafa el feixuc
didal
d’argent
i sargi’m tots els porus; el meu sexe té la talla
dels teus llavis
i el temps és una farsa.
ANDREU VIDAL, “Llibre
de les virtuts”, dins “Obra
poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença,
2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada