En mi s’uneixen els dos sexes,

claror i enigma.

El bé i el mal en mi es confonen

i es necessiten.

Odi i amor són els qui engendren,

perquè s’estimen i es detesten.

I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.

Odia més, si vols.

Fes bé, fes mal;

l’un va per l’altre.

Fes més de bé, fes més de mal,

fes el que vulguis, però més.

L’excés és el que compta.

Tot és contrari a si mateix

ans que contrari a un altre.

Tot neix quan mor i mor quan neix

en aquest espectacle.

Els sexes no es penetren,

tampoc no se separen,

estan units d’arrel

per alguna altra banda.

Què és masculí? Què és femení?

Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi

farem un pacte.

Mira que tendre sóc i fi

per una banda,

i que ferotge i angulós

per aquesta altra.

Qui mou la guerra entre tots dos?

El que ens uneix i el que ens separa.

M’estimo a mi perquè sóc jo;

l’altre també l’estimo així.

Joia i dolor són simulacres.

Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:

ells et roben la força i són el teu secret.

Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.

Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.

En mi s’uneixen els dos sexes,

claror d’enigma.

El bé i el mal en mi es confonen

i es necessiten.

Odi i amor són els qui engendren

perquè s’estimen i es detesten.

I vida i mort són aparences.

JOSEP PALAU I FABRE, “Les veus del ventríloc”, Edicions Proa, Barcelona, 2001.