Tots ens avesam a la mancança, pocs,
però, solen reeixir a les nafres,
i menys aquells que, veient-les supurar,
cobren, tanmateix, del compte un quocient
de força que els guareix.
Em llev, i a les finestres les meves mans
s’obren com magnòlies de la mar,
i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,
cants de tudons, larves, paraules,
i, amb aquesta nutrició desperten,
ballen amb mals averanys
i viuen amb mi amb gest sobtat.
HILARI DE CARA, “Refraccions”, Edicions Proa, Barcelona, 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada