Quan veu una pedra,
el poeta sap que la pot
fondre a mossegades, que
pot penetrar-la, fecundar-la
i donar nom a les noves
filles nascudes:
batejar és insultar.
Massa estona fa de
les noces entre les coses
i les paraules, i el seu divorci.
Res no sobreviu a la densitat
del canvi lent però íntim
d’aquest migdia que ens
arrossega al vinagre
tal i com fa el químic
amb tot el que més estima.
La sobrassada torna blanca
perquè va aprendre a imitar l’home
i vol morir en conseqüència
amb tot el que ha après i ha volgut ser.
Perquè en la delitosa ofrena del signe
el dolor de les coses ens regala,
pietós, el plaer de viure.
JAUME C. PONS ALORDA, “Cilici”, Editorial Moll, Palma
(Mallorca), 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada