M’abeuro en la cara per mirar-me.

Des de sempre la ferida del record com una esperança inevitable.

Aigua de foc.

En tu madura el fervor de la llum i la crispació de la nit, l’instant de l’arbre i el silenci dels deserts.

Soc una herba dels teus ulls.

L’alba és plena de mans i els miralls repeteixen totes les aigües.

Una veu cerca la boca que la inventi.

LLUÍS SOLÀ, “L’herba dels ulls”, dins “De veu en veu. Obra poètica I”, Editorial Proa, Barcelona, 2001.