Ja fa mesos que a Can Barça
no passava un cas tan greu:
ja és hora d’espavilar-se
o d’encomanar-se a Déu.
Hi ha com un joc pirotècnic
soterrat i perillós
que, si explota, més d’un tècnic
potser haurà de tocar el dos.
El president diu que diuen
que diu coses que no ha dit.
I hi ha socis que somriuen
perquè no es mamen el dit.
L’un a l’altre li fa nosa,
l’altre a l’un li fa el sorrut;
l’un per l’altre és poca cosa,
l’altre per l’un, un cregut.
Els sucs atrabiliaris
arriben als vestidors,
on els crits autoritaris
frenen tots els jugadors.
I tots dos diuen al soci:
«Sobretot
tranquil·litat:
no ens espatlleu el negoci
ni la credibilitat.»
Pareu el xerra que xerra
que no venim pas de l’hort;
tots sabem que esteu en guerra,
i que se’n ressent l’esport.
“Complement circumstancial”, Salvador Oliva, Quaderns Crema,
Barcelona, 1998
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada