L'Avenç

Començo des d’un inhòspit hivern

que a La Palma es fa més cru

(quan penses que és per tu,

que condicionen ―tot i no fer-ho extern―

el seu recorregut):

és en Vicenç,

que proposa d'anar a l’Avenç

d’Esplugues. L’altre vol nar cap al sud

pro al final ens entenem:

és la carretera que dicta «anem»,

ampla i deserta,

i passem els semàfors a la descoberta.

El Cenç diu que és masclisme de molt poca intensitat

oferir forma i color diferent

de la bicicleta segons que el client

és mascle o femella.

                                   Dic que el fet és la gratuïtat

de diferenciar, si no cal,

perquè en altre percal

serveix per a fer mal

a qui és feble i rep sempre (i ja ho sabem).

Prefereix que ho matem.

I n’encetem un altre: del poder,

ara, fer-ne exhibició

arrossega el ramat. Guaiteu sinó

el piular: el Corbacho, sens dir res

de l’altre món,

ja en té milions,

de seguidors. I això és fe

que crearà demanda del no-res.

―Veu veure ahir El Pipa (el transhumant)?

Semblava un salvatge.

―Vols dir que era feliç?

―Des del vessant

individual semblava lliure d’esclavatge:

quan tornava, però, a la tardor,

en sa darrera transhumància,

estava trist. La importància

del desastre ecològic, la veu, ell, sense estupor,

i se’n resigna jubilant-se―

Compte que ara s’atansa

la uruguaiana i diu: ―a quien quemo?

                                                             ―De cremats

i recremats,

ja ho estem―

diem

            (pot ser que al final ens l’haguem guanyat,

ja que diu en vernacle: ―que vagui molt bé!―, sens lligar

el fet que mantinguem el català

amb un desafiament).

           

            Faig ara esment

d’un incident:

―quan vaig recomanar el psiquiatre

(doncs no la podia ja batre),

em vaig sentir molt malament:

neix constantment

dintre seu gelosia,

i jo no sé tractar-la. Quan rondina,

ho he d’ignorar? És una espina

que tinc clavada ben endins i fa de via

que em portarà a l’enfonsament―

Me’n vaig agraint l’acompanyament.

Sembla que el fibló,

quan torno, ja no fa mal: la negror

del principi ara és fèrtil juny;

el cor, abans un puny,

ara xala del groc, del verd, del blau,

carretera amunt, mansament

(pedalant molt suau).

Alexandre Planas, juny 2012