dilluns, 31 d’agost de 2015

en morir-me, una mosca jo sentia brunzir

En morir-me, una mosca jo sentia brunzir.
A la cambra, el silenci
era com l’aire en calma, que s’atura poc temps
entre el bleix de tempesta.

Entorn de mi ja eren eixuts els ulls
i l’alè es deturava
esperant l’escomesa darrera, quan el Rei
ja es veu dintre la cambra.

Vaig llegar els meus records i vaig signar,
cedint totes les coses
que jo pogués tenir. Va ser llavors
que volava una mosca

amb brunzir blau i incert,
entre mi i la llum viva;
i després les finestres es van anar esborrant
i després veure’m veure no podia.


EMILY DICKINSON, “Poemes d’Emily Dickinson” (trad.: Marià Manent), Edicions 62, Barcelona, 1979

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada