Prenc
un flascó de vi
i
entre les flors bevia.
Som
tres: la lluna, jo
i
l’ombra que em seguia.
No
sap beure, per sort,
la
lluna, bona amiga,
i a
la meva ombra mai
la
set no l’angunia.
Quan
canto veus ací
la
lluna que s’ho mira;
quan
em poso a dansar
l’ombra
em fa companyia.
Quan
s’acaba el festí,
els
convidats no em fugen:
veus
ací una tristor
que
mai no l’he tinguda.
Si
me’n torno al casal,
em
segueix l’ombra muda,
i
una mica més lluny,
m’acompanya
la lluna.
LI PO, “L’aire daurat”, trad.: Marià Manent, Editorial Estel,
Barcelona, 3a edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada