Parmènides va deduir, de l’essència, l'existència. Sartre, a l’inrevés, va trobar, de l’existència, l’essència. L’existència és, és a dir, té una definició, en destrio la consistència (com un no-res cosificant-se). La cosificació és el procés pel qual l’essència esdevé realitat (que no pot passar d’altra forma sinó apareixent, germinant). Un cop constatat, l’ésser s’omple. L’omplo. L’ésser ja hi és i es distingeix, però ara dic quina és la seva motivació, la seva raó de ser, què el fa mantenir, progressar i voler ser, voler continuar sent. El sentit de l’ésser és allò que ens permet de no desistir de seguir sent. Tothom sent vertigen en apropar-se, en algun moment, al buit. És llavors que més es delimita el sentit.

GERMINACIÓ                    

Sóc un no-res cosificant-se,

tenyint-se en la complexitat.

Sóc forma i llum, horitzó

i so ininterromput d’ésser vivent.

Sóc un infinit puntual, amb lloc

i present. Sóc un blau.

I tot, indesxifrable, realitzant-se.



Alexandre Planas