Amic silent de tantes
llunyanies,
percep com el teu buf l’espai
encara eixampla.
En el bigam dels tenebrosos
jous de les campanes
deixa’t retrunyir. Tot el que
de tu es nodreix
esdevé fort amb una menja
així.
Entra i surt en la teva trasmudança.
Quina és l’experiència que et
dol més?
T’és amargant el beure? Fes-te
vi.
Sigues enmig d’aquesta nit de
desmesura
una màgica força en la cruïlla
dels teus sentits, sentit del
seu estrany retrobament.
I si de tu s’oblida el
terrenal,
a la terra quieta digues: jo
flueixo.
A l’aigua impetuosa fes
esment: jo sóc.
RAINER M. RILKE, “Sonets
a Orfeu”, trad.: Isidor Marí, Edicions Columna Barcelona, 1995
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada