Quan la nit ja sigui dia
i ens ho canti un gall entès
sortirem d’amagatotis
pel cantó del Penedès
amb vestit de caramelles
i espardenyes de pagès.
Passarem per la drecera
que travessa l’olivar
amb l’aurora a la butxaca
i l’abril per esmorzar
i en trobant el cementiri
ens darem tots dos la mà.
Pujarem a la muntanya
amb el sol a coll-i-be
per encendre les fogueres
quan la lluna faci el ple.
I en baixar de les altures
cantarem la nostra fe.
Coronats amb una estrella
que ens flamegi al mig del front,
deixarem al cor dels pobles
la llavor d’un altre món.
I amb la torxa bo i alçada
cridarem els que no hi són.
Quan repiquin les campanes
tot cridant el sometent
cremarem la rectoria
si el vicari diu amén.
I el color de la foguera
semblarà de solixent.
Quan la nit ens descobreixi
correrem darrere l’hort
per burlar la riallada
dels bigotis de la mort.
I farem l’amor a terra,
embriacs d’un vi molt fort.
MIQUEL
DESCLOT “Cançons de la lluna al
barret”, Edicions 62, Barcelona,
1978
Versos heptasíl·labs. Els parells de cada estrofa són masculins i rimen amb rima consonant. Els imparells són femenins i no rimen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada