dissabte, 29 de març de 2014

Cançó escarlata



Quan la nit ja sigui dia

i ens ho canti un gall entès

sortirem d’amagatotis

pel cantó del Penedès

amb vestit de caramelles

i espardenyes de pagès.


Passarem per la drecera

que travessa l’olivar

amb l’aurora a la butxaca

i l’abril per esmorzar

i en trobant el cementiri

ens darem tots dos la mà.


Pujarem a la muntanya

amb el sol a coll-i-be

per encendre les fogueres

quan la lluna faci el ple.

I en baixar de les altures

cantarem la nostra fe.


Coronats amb una estrella

que ens flamegi al mig del front,

deixarem al cor dels pobles

la llavor d’un altre món.

I amb la torxa bo i alçada

cridarem els que no hi són.


Quan repiquin les campanes

tot cridant el sometent

cremarem la rectoria

si el vicari diu amén.

I el color de la foguera

semblarà de solixent.


Quan la nit ens descobreixi

correrem darrere l’hort

per burlar la riallada

dels bigotis de la mort.

I farem l’amor a terra,

embriacs d’un vi molt fort.


MIQUEL DESCLOT  “Cançons de la lluna al barret”,  Edicions 62, Barcelona, 1978


Versos heptasíl·labs. Els parells de cada estrofa són masculins i rimen amb rima consonant. Els imparells són femenins i no rimen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada