Sonet XXV

Escolta, ja la sents, la feina dels primers

rascles; de nou el ritme humà

en el silenci retingut d’aquesta dura

terra quasi primaveral. No fútil

se’t mostra l’avenir. Allò que tan sovint

ja t’havia vingut, ara et pareix que ve

com a nou altra volta. Tothora desitjat,

mai no ho prengueres. I t’ha pres a tu.

Fins el fullam de les alzines que eixivernen

brilla d’un bru futur dins el capvespre.

De tant en tant un signe es fan les brises.

Negres són els arbustos. Però els pilots de fems

s’arrengleren al prat com un negre més dens.

Cada hora que s’esmuny es fa més jove.

RAINER M. RILKE, “Sonets a Orfeu”, trad.: Isidor Marí, Edicions Columna Barcelona, 1995

Sonet que el traductor no ha rimat. No sé si a l'original també varia la mètrica: en la traducció alternen alexandrins, decasíl·labs i octosíl·labs. La frase crucial és I t'ha pres a tu, l'avenir t'ha pres en lloc d'anar-hi tu cap a ell. La resta vesteix aquest fonament. Coincideix que ara és quasi primavera i que la primavera sembla prendre'ns. Però no sols la primavera: potser, sempre, el temps, els temps (que canvien)?