Llençols de rou teixien les aloses
quan tots dos, aus amb flanc encès de zel,
trenàvem jocs al llit parpelles closes
i ocells de foc: els llavis xops de mel.
Que em vestiràs ara el record de roses?
Potser no saps que et tinc als pits la unglada:
no es pot llevar record de belles noses
a un tros de cos esdevingut albada.
Fora el malson, jardineret d’argent,
que el teu alè el tinc pintat als ulls
i els ulls, no ho saps?, se’m tornen sol ixent
perquè em vas fer llençols de lluna plena
i em vas rentar amb rou tots els meus rulls
i els rulls, no ho saps?, són fills de la serena.
JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès
editors, Lleida, 1998
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada