He desitjat allunyar-me
del murmuri de la vella mentida
i del plor continu de l’antic terror,
com més va més terrible, així que el dia
tramunta el turó fins la fondària de la mar.
He volgut apartar-me
de la rutina de les salutacions,
perquè hi ha esperits enlaire
com hi ha espectrals ecos al paper
i l’estrèpit de crits i de notes.
He desitjat marxar, però tinc por.
Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se
lluny de la vella mentida cremant en terra
i espetegant al damunt mig encegar-me.
Ni per l’antiga basarda de les nits
cauré en la ploma de la mort,
ni pel gest del barret quan descobreix la testa,
ni pels llavis corrugats al rebedor.
Per tot plegat, tant em faria morir,
meitat mentida, meitat conveniència.
DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.:
Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada