No m’invento la boira.
Ve de fora i em llisca
endins de la mirada,
se’m barreja amb la sang.
Ulls clucs.
Tampoc no m’invento la muntanya.
La muntanya és sencera.
No ho desmenteix gens
el tomb que fan les hores.
Imperiosament
l’ombra calla dins el cor de la llum;
tota la llum batega
al cor de l’ombra.
Mentrestant
―experiència de camí―
el silenci llenega
rostos amunt. Absència,
desdibuix per damunt del dibuix,
enrunament, oblit.
Trama i ordit, memòria.
Dia de cada dia: haver perdut,
haver tingut, i dubtar-ne.
Què fores si no tinguessis
tot allò que has perdut?
D’aquí estant ―més endins, més amunt?―,
em convoco, em recullo
tant com puc. I què puc?
JORDI SARSANEDAS, “Cor meu, el món”, , Edicions 62, Barcelona, 2013.
llenegar
v. intr. [LC] Relliscar, esmunyir-se.
v. intr. [LC] Relliscar, esmunyir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada