Jo he vingut al punt de la gran roda

quan l’horitzó, al moment que el sol s’ajoca,

hi deixa traspuntar el geminat cel,

i l’estrella d’amor remota hi roda,

oculta pel raig lúcid que l’enfoca

de tal biaix que s’hi desplega en vel;

i aquell planeta que comporta el gel

se’ns mostra tot sencer sobre el gran arc

on cadascun dels set fa mica d’ombra:

no per això m’escombra

ni un pensament d’amor ―i no en sóc parc―,

de dins la ment, que és més dura que pedra

servant ferrenya imatge de la pedra.

S’aixeca de la sorra d’Etiòpia

l’oratge peregrí que l’aire torba

per l’esfera del sol que l’arroenta;

i passa el mar, on mena tal gran còpia

de boira que, si res no la destorba,

cobreix tot l’hemisferi i el turmenta;

per deixatar-se en blanca vestimenta

de freda neu, i en enutjosa pluja,

que a l’aire, trist, li ploren les pestanyes:

i Amor, que les Aranyes

retira al cim més alt pel vent que puja,

no m’abandona, tant és bella dama

la cruel que m’és dada com a dama.

És fora tot ocell que el bo percaça

per la terra d’Europa, que no perd

els set gèlids estels en cap moment;

i els altres a la veu posen mordassa

per no tornar-la a alçar fins al temps verd,

llevat que fos per causa de turment;

i els animals que són naturalment

de gaia mena, són d’amor retrets

per la fredor quan l’ànim els amorta:

i el meu més amor porta;

que els dolços pensaments no em són sostrets

ni em són donats per la roda del temps,

ans me’ls don una dona de poc temps.

És ja passat el terme del fullatge

que la potència d’Àries féu sortir

per a ornament del món, i morta és l’herba;

branca de fronda lluny d’aquí té estatge,

si no és en llorer, en avet o en pi,

o en algun altre que la verdor serva;

i tant és la saó dura i acerba

que les floretes han mort a la prada,

elles que no sofreixen gebre fina:

però l’aguda espina

Amor del cor no me l’acomiada;

pe això fermament la duré sempre

mentre viu sigui, ni que visqués sempre.

Vessen les deus les aigües fumejants

pels vapors que la terra té en el ventre,

que de l’abisme les poen a dalt;

un senderó em va plaure, en dia mans,

que és ara rierol, i ho serà mentre

durarà de l’hivern el gran assalt;

el sol de terra sembla fet d’esmalt,

i l’aigua morta en vidre s’aglomera

per la fredor que de l’extern l’aferra:

jo de la meva guerra

no he girat, però, ni un pas enrere,

ni ho faré mai; que, si el martiri és dolç,

la mort bé deu guanyar tot altre dolç.

Cançó, ¿què em deurà escaure a mi ja en l’altre

dolç temps novell, quan plou, i no pas poc,

amor a terra des de tots els cels,

si ara entre aquests gels

amor és sols en mi, i en cap més lloc?

El mateix m’escaurà que a home de marbre,

si la donzella té per cor un marbre.

DANTE ALIGHIERI, “Els rims pedorsosi”, dins “Saps la terra on floreix el llimoner?” , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999