L’aire pesant, i la importuna boira

constreta arreu per furiosos vents

aviat es deurà convertir en pluja;

i ja són quasi de cristall els rius

i en el lloc de l’herbeta per les valls

altra cosa no es veu que gebre i glaç.

I jo, al profund del cor, més fred que glaç,

tinc pensaments feixucs talment la boira

que sovint s’alça per aquestes valls,

closes al buf dels amorosos vents

i circumdades per estagnants rius,

quan s’aboca del cel més lenta pluja.

Passa en temps ben petit tota gran pluja

i la calor desfà la neu i el glaç,

de què baixen superbs a l’ull els rius;

mai el cel amagà tan densa boira

que a l’escomesa del furor dels vents

no fugís dels pujols i de les valls.

Però, las, poc em val florir de valls,

ans ploro en temps serè i en temps de pluja

i en els més freds i en els més càlids vents:

sigui un dia madona sense glaç,

per dins, i per defora sense boira,

i veuré sec el mar, els llacs i els rius.

Fins que a la mar davallin tots els rius

i cerqui la feram ombroses valls,

ocultarà els bells ulls aquesta boira

que fa néixer dels meus contínua pluja

i en el pit gràcil l’empedreït glaç

que arrenca al meu tan dolorosos vents.

Bé cal que jo perdoni tots els vents

per amor del que, un dia, entre dos rius

m’enclogué entre el verd tendre i el dolç glaç,

tal que després pintava per mil valls

l’ombra on vaig ser, que ni calor ni pluja

ni so curava d’esqueixada boira.

Però mai fugí boira per vents

com aquell dia, ni mai rius per pluja

ni glaç quan esbatana el sol les valls.

FRANCESCO PETRARCA, “Cançoner”, dins “Saps la terra on floreix el llimoner? , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999

Sextina amb els mots-rima (substantius): boira, vents, pluja, rius, valls i glaç.