laberint

Enllà del mur que vorejam perduts

els dies són més llargs i cada tarda

ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.

Enquimerats,

amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,

ho arriscam tot:

ungles i dents roseguen la muralla

de pedra i fang

i ens acalam envers l’inabastable.

Qui sap si la promesa

de rius d’argent o riberes de coure

i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic

de fer-la nostra. Ara, però,

ens feim enfora amb una certa por

perquè la mort ens comença a temptar

―distretament, com si ho fes de reüll―

amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.

                Així, molt lentament desactivats,

refusam tots el prat humit i moll

de l’antiga il·lusió.

Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou

als ulls i al cor i que ens empenyi fort

per a no dir que el mur ja és massa alt

perquè puguem saltar-lo,

per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986