Aquest matí m’he llevat
que el Besós no portava gota d’aigua.
A la crosta de fang sec dormien
fòssils d’estrelles de mar, les petjades
dels meus gossos morts.
Encara, del més profund del canal, una ventada
em crida tres cops, segur que és l’eco
dels lladrucs extingits, i se’m desperta
entre els nusos dels budells la criatura
somnàmbula, la que guia
els difunts incipients. Aleshores
cardots i llet de bruixa m’entrebanquen
i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís
té set, em salta al coll per buscar-me
la font de la sang. La troba, en beu
i fa baixar el nivell de l’horitzó
fins a descolgar les ànimes venudes
a l’engròs. Aquest és el senyal,
em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.
No diuen: ve.
MÀRIUS SAMPERE, “Les
imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada