De nou, amb la vella tristesa,

es gronxen els joncs sobre el camp,

de nou, d’enllà del riu en boires,

em crides tu a mi des de lluny.

S’esvaïren, fugint sens traça,

les guardes d’eugues de l’estepa

i es desferen les cruels lluites

baix el jou de la lluna minvant.

I jo, amb la tristesa de segles,

com llop baix la lluna minvant

no sé què faré amb mi mateix,

no sé on puc volar cap a tu!

Jo escolto el tronar del combat

i els crits de trompeta dels tàrtars

i veig sobre Rússia, de lluny,

un incendi gran i tranquil.

Copsat d’una fonda tristesa

jo corro sobre cavall blanc…

i s’encontren els núvols a lloure

en l’aire nocturn i tenebrós.

S’aixequen somnis lluminosos

dins el meu cor tot fet bocins

i tomben els clars pensaments

cremats per un foc tenebrós…

Sorgeix, mon admirable encís!

Ensenya’m a veure ben clar.

S’alça dels cavalls la crinera…

Al vent udolen les espases…

ALEXSANDR BLOK, “Els dotze i altres poemes”, Trad.: Guillem Nadal, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.