dimecres, 24 d’abril de 2019


De nou, amb la vella tristesa,
es gronxen els joncs sobre el camp,
de nou, d’enllà del riu en boires,
em crides tu a mi des de lluny.

S’esvaïren, fugint sens traça,
les guardes d’eugues de l’estepa
i es desferen les cruels lluites
baix el jou de la lluna minvant.

I jo, amb la tristesa de segles,
com llop baix la lluna minvant
no sé què faré amb mi mateix,
no sé on puc volar cap a tu!

Jo escolto el tronar del combat
i els crits de trompeta dels tàrtars
i veig sobre Rússia, de lluny,
un incendi gran i tranquil.

Copsat d’una fonda tristesa
jo corro sobre cavall blanc…
i s’encontren els núvols a lloure
en l’aire nocturn i tenebrós.

S’aixequen somnis lluminosos
dins el meu cor tot fet bocins
i tomben els clars pensaments
cremats per un foc tenebrós…

Sorgeix, mon admirable encís!
Ensenya’m a veure ben clar.
S’alça dels cavalls la crinera…
Al vent udolen les espases…

ALEXSANDR BLOK, “Els dotze i altres poemes”, Trad.: Guillem Nadal, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada