divendres, 15 de març de 2019

noderney


Forat perdut,
                     ni bo ni dolent,
habito a Noderney.

El cel
          deixa caure un raig,
                                          després una gavina.

El mar
           lluu més que un pom de porta.
La boca és plena
de belleses naturals:
ara les onades
                       amb la marea
                                             descobreixen mitja riba,
un cranc,
                o un dofí fan brillar llurs cossos;
ara, com un fogó, les onades s’han tornat fosforescents.
Suara, en la mar,
                             la solpostada
                                                   es transforma en gelatina.
Tristesa!…
Si almenys,
                    tanmateix,
                                     el bramul d’un tro.
Espero, però no fins al final,
no tinc forces per fer-ho.
Crec en una propera
                                  i furiosa tempestat.
Sembla que
                   darrera de l’illot tot just comencen a aparèixer el homes de Kronstadt
i observen
                  des de l’Aurora.
Però ara el mar és pacient,
                                           i no pot escapar-se de la tempesta.
L’onada
                no ha estat acaronada pels petits dits del vent.
Per la platja,
                     ajaguts a la sorra,
                                                 indolentment,
excitats pel plaer,
                             els banyistes.
I sembla
                que l’huracà s’alci de les dunes.
“Banyistes,
                   barrils greixosos,
salveu-vos!”
                    Envairà,
                                  enterrarà,
                                                   esbufegarà.
Els grans de sorra seran les bales;
                                                      la sorra, les metralladores.
La platja
                acarona les plantes dels peus
                                                                dels burgesos.
Però el vent
                    i la sorra
                                   van d’acord amb els grans ventrelluts.
Somrient:
                “Com tot, a Alemanya, és bo i barat!”
els especuladors
                           de divises
                                            escalfen catarros i asmes.
Això, però,
                    certament,
                                      són escamots roigs.
El conegut desordre de la caminada.
Ara
       sobre les taules de l’hotel,
topen,
          cauen,
                     es precipiten,
                                            es llancen.
Amb tot, el cambrer,
                                  amb miopia d’esclau,
                                                                      mira la senyora:
a la solapa
                  un emblema feixista
                                                    mussolineja.
Xuclant
                i mossegant les tenalles dels crancs,
miren
           com allà en la mar
                                          avança la gran solpostada.
Mes aquells que tenen el cor
                                                rentat per les tempestes d’octubre
no els interessen les solpostades
                                                    ni els moviments de la mar,
no els diuen res
                         la bellesa o
                                            el clima,
només existeix
                        un sol mot:
                                          Revolució!

VLADIMIR V. MAIAKOVSKI, “Poesia III (1921-23)”, trad.: Joaquim Horta i Manuel de Seabra, Editorial Laia, Barcelona, 1983.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada