L’aire resplendent

arrela en el plany.

Ales de la sang

drecen a claror.

De la llum a la fosca,

de la nit a la neu,

sofrença, camí,

paraules, destí,

per la terra, per l’aigua,

pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne

nombre en la unitat.

Enllà de contraris

veig identitat.

Sol, sense missatge,

deslliurat del pes

del temps, d’esperances,

dels morts,

dels records,

dic en el silenci

el nom del no-res.

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”,  Edicions 62, Barcelona, 1991