divendres, 22 de gener de 2016

happy few

Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu, llampada
també, vas decidir
l’últim retorn
des de la roja casa aturonada
fins a la casa negra enmig de l’erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
                               El vell, a popa,
prengué el timó, Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
                               I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i, bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l’horitzó no es veia.
                                               Consiràvem
la fosca travessia, l’atziac final:
dir-nos adéu, trencar-nos, acabar
sense esperança.
                               Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran, com una tramuntana
que ens doblegués.
                                               Culpables? Innocents de tanta
vida viscuda?
                               Són aquestes coses
les que esbalandren els feliços pocs
no destruint-los. Però els forts hi cremen
de totes totes, sense deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l’aire groc.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada