divendres, 20 de juliol de 2018

l'arquer


De l’úter va emergir la fletxa abans que tu.
L’arc s’esperava sota el llit, i encara
no ho sabies. Et calia creure
que habitaves el punt més vellutat
de l’univers que no deixaries mai.

Però de seguida t’enderroques.

Des de llavors vius aferrat a una mà
de gel que et promet l’encert directe al centre,
entre penombra i èxtasi dominat pel desfici
de fregar-lo amb un dit i que s’esmunyi.
Aprens que la llar no ets tu ni el pare
de cendra ni l’efímera carícia de l’àvia
ni el bes indecís de la mare
ni la mestra escorredissa que t’ofrenen
petites mossegades de tendresa.

Ja saps que arc i fletxa vénen sempre junts
i que al centre de la diana hi ha la flor obesa
de la por, un clavell decapitat.

Ets l’arqueòleg extraviat que insisteix
a recolzar-se sobre murs de maons
de palla esmorteïda; l’ocell que es llença en espiral
cap a la seva tomba cavada, acorat dia rere dia
per la fulla impietosa de la desesperança.

Que la llar té un xiprer al fons dels ulls,
també ho has de saber.

I malgrat el desig imperant de cosir-te la boca
i no suplicar-la mai més, vius
amb la dolça companyia de l’engany
que, de tant que apuntes i dispares,
potser un dia la fletxa no es desvia
i les runes sedimentades sota la pell s’esporguen.

On és la vella diana de la llar, això tampoc
no ho saps. Potser només viu
entre poemes, és al cercle incessant
de les idees que ens enlairen.
És la tortura aurífica de la cerca.

ANNA GAS, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada