diumenge, 7 de gener de 2018

recerca de la poesia

No facis versos sobre esdeveniments.
No hi ha creació ni mort per a la poesia.
Davant ella, la vida és un sol estàtic
que no escalfa ni il·lumina.
Les afinitats, els aniversaris, els incidents personals no compten.

No facis poesia amb el cos,
amb aqueix excel·lent, complet i confortable cos, tan indefens enfront de l’efusió lírica.
La teva gota de bilis, la teva màscara de goig o de dolor en la fosca són indiferents.
No em revelis aquests sentiments teus
que es prevalen de l’equívoc i tempten el llarg viatge.
El que penses i sents, això encara no és poesia.

No cantis la teva ciutat, deixa-la en pau.
El cant no és el moviment de les màquines ni el secret de les cases.
No és la música que se sent de passada; remor de mar en els carrers vora la ratlla d’escuma.
El cant no és la naturalesa
ni els homes en societat.
Per a ell, pluja i nit, fatiga i esperança res no signifiquen.
La poesia (no extreguis poesia de les coses)
elideix subjecte, objecte.

No dramatitzis, no invoquis,
no indaguis. No perdis temps dient mentides.
No t’avorreixis.
El teu iot d’ivori, la teva sabata de diamant,
les vostres masurques i absurditats, els vostres esquelets de família
desapareixen en la corba del temps, són coses inservibles.
No recomponguis
la sepultada i malencònica infantesa.
No oscil·lis entre el mirall i la
memòria en dissipació.
El que es dissipà, no era poesia.
El que es va trencar, mirall no era.

Penetra sordament al reialme dels mots.
Allà són els poemes que esperen d’ésser escrits.
Estan paralitzats, mes no hi ha desesper.
Hi ha la calma i la frescor en la superfície intacta.
Heus-los sols i muts, en estat de diccionari.
Conviu amb els teus poemes, abans que no els escriguis.
Tingues paciència si són foscos. Calma, si et provoquen.
Espera que cadascun es realitzi i es consumi
amb el seu poder de paraula
i el seu poder de silenci.
No forcis el poema a desprendre’s del llimb.
No cullis d’enterra el poema que es va perdre.
No adulis el poema. Accepta’l
com ell acceptarà la seva forma definitiva i concentrada
en l’espai.

Acosta’t més i contempla les paraules,
cada una té mil cares secretes sota la cara neutra
i et demana, sense cap interès per la resposta,
pobra i terrible, que li donis:
has portat la clau?

Repara:
ermes de melodia i de concepte,
s’han refugiat en la nit, les paraules.
Encara humides i impregnades de son,
roden per un riu difícil i es transformen en menyspreu.


CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE, “Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna”, Trad.: Josep M. Llompart, Edicions 62, Barcelona, 1988.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada