Un minut de silenci.
No se’ns acut res més que un
minut de silenci.
Hi ha massa enrenou
i volem un minut de silenci.
Tot un minut de silenci.
Perquè en el silenci ens
trobem
i en el silenci ens donem
i en el silenci creixem,
i en el silenci morim.
Per aquesta mort mínima
de cada dia, us preguem un
minut de silenci.
I dins aquest silenci
que cadascú deixi el cor obert
escoltant-se a ell mateix,
o cridant enlaire.
Per tot el que fem per morir
un xic més cada dia,
un minut de silenci,
que res és més savi que saber
que vivim
a mesura que anem morint
en la nostra nuesa.
Un minut de silenci
per tal de saber el que som
i mai no deixarem de ser
mentre tinguem estesa la vida.
Un minut de silenci.
Tot el que cap dins un minut
de silenci:
el silenci del temps,
el silenci del fred,
el silenci del dejuni,
el silenci de l’espera,
el silenci de la saliva,
el silenci del forn abrandat,
el silenci del setge,
el silenci de la misericòrdia,
el silenci de la sang cremada,
el silenci de la gana,
el silenci dels cervells
somnàmbuls,
el silenci de la mort inútil,
el silenci de l’esclau que
parla la llengua de l’amo,
el silenci de la terra venuda.
El silenci de l’home vexat per
l’home,
de l’home que ha perdut els
records
i l’esperança,
de l’home que ho ha perdut tot
i encara creu,
perquè hi ha qui, mentre viu,
encara creu
per tal d’eludir la mort
que és
el final del silenci.
Potser ja no ens queda res més
que un minut de silenci.
Però tot el que és en ell
―la veritat i la mort―
és nostre.
GUILLEM VILADOT, “El silenci”,
dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada