Quan jo descendia per
rius impassibles,
ja no em sentia guiat
pels remolcadors:
uns indis cridaners els
usaren com dianes,
havent-los clavats nus
als pals de colors.
Despreocupant-me de tots
els equipatges,
portador de blats
flamencs o cotó anglès,
quan els meus sirgadors
acabaren les gresques,
els Rius em deixaren
descendre on jo volgués.
Dins el xapoteig furiós
de les marees,
jo, l’altre hivern, més
sord que els cervells dels infants,
he corregut! I les
penínsules desamarrades
no han pas sofert d’uns
caos més triomfants.
La tempesta em beneí les
nits vigilants.
Més lleuger que un tap
vaig ballar sobre els mars
de nom bressadors
dels morts eternals,
deu nits, sense enyorar
l’ull neci dels fars!
Més dolç que als infants
les pomes sucrades,
la verda aigua penetrà
al meu casc d’avet
i les taques de vins
blaus i vomitades
em rentaren, dispersant
garfis i governall.
I de llavors, m’he
banyat dins el Poema
de la Mar, injectat
d’astres i lactescent
devorant els atzurs
verds, quan, flotació lívida, de color crema
i encís, un ofegat
pensatiu de tant en tant descendeix;
i tenyint de repent les
blavors, deliris
i ritmes lents sota
resplendors de l’albor,
més fortes que
l’alcohol, més blanques que els lliris,
fermenten les rojors
amargues de l’amor!
He vist el sol baixant,
amb místics horrors,
il·luminant amb uns
grans coàguls violats,
semblant d’uns antics
drames talment els actors,
xerrics de finestrals
per les ones portats.
He somniat la nit verda
de neus enlluernants,
besar pujant als ulls
dels mars poc a poc,
la circulació dels
fluids més estranys
i els fòsfors cantants,
despertar en blau i groc!
He seguit, durant mesos,
com ramats de vacades
nervioses, les ones
sobre els farallons,
sense saber que els peus
de llum de les Maries
poguessin cosir el nas
dels Oceans amb tos!
He envestit, sapigueu,
increïbles Florides
mesclant amb les flors
ulls de panteres amb pells
d’homes! Arcs del cel
estesos talment com brides
sota el blau horitzó, i
glaucs rebanys vells!
He vist fermentar
aquestes enormes basses,
podrir-se dins els joncs
fins tot un Leviatan!
Ensorraments d’aigües
enmig de les bonances,
cascades i abismes on
cau un món llunyà!
Glaceres, sols d’argent,
ones nacres, cels de brases!
Al fons de foscos golfs,
horrífics encalladors
on xinxes han devorat
les serpents gegants
caient d’arbres torçuts,
amb negres olors!
Jo hagués volgut mostrar
als infants les orades
dels blaus mars, els
peixos d’or, els peixos cantants.
Les Escumes de flors han
bressat mes fugides
i els inefables vents
m’han alat per instants.
I així, màrtir cansat de
pols i de zones,
el sanglot de la mar
feia el meu gronxar dolç
duent vers mi ses flors
d’ombra de grogues ventoses
i jo em quedava com una
dona, de genolls…
Quasi illa, gronxant el
vaixell les querelles
i excrements dels ocells
xiscladors amb ulls grocs,
jo remava, quan entre
les fràgils lligadures
uns ofegats venien a
dormir, a reculons!
I jo, vaixell perdut
sota els cabells de les algues,
llançat per l’huracà
dins l’éter sense vida,
jo, a qui ni Monitors ni
velers de Hanses
no haurien pogut
repescar la carcassa èbria d’aigua;
lliure, fumejant, sobre
boires violetes,
jo que trencava el cel
enrogint com un mur,
que porta confitura fina
als bons poetes
de líquens del sòl i de
mocs de l’atzur;
que corria, tacat
d’elèctriques llunes,
planxa boja escortada
per negres hipocamps,
i els juliols feien
caure a cops de bastonades
els cels ultramarins
dins els ardents forats;
tremolant sentia gemegar
a moltes milles
el cel dels Behemots i
el Maelstrom espès,
filador eternal
d’immobilitats blaves,
enyoro l’Europa dels
antics parapets!
Jo he vist arxipèlags
siderals i les illes
i els cels delirant
oberts al bogador:
―és en les nits més
fosques que dorms i t’exilies,
milions d’ocells d’or,
oh futur Vigor?
Però cert, massa he
plorat! Les Albes són tan tristes,
tota lluna és atroç i
tot cel és amarg:
l’ample amor m’ha inflat
de sopors irritables.
Ai! Que ma quilla
esclati! Que m’enfonsi en la mar!
Si desitjo un mar
d’Europa és la bassa
Negra i freda on, en
l’ocàs embalsamat,
un infant ajupit ple de
tristeses deixa
un vaixell fràgil com
papallona de maig.
Ja no puc, banyat de llanguiment,
oh ones,
esborrar l’estela dels
portadors de cotons
ni travessar l’orgull de
banderes i oriflames
ni nadar sota els ulls
horribles dels ponts.
ARTUR RIMBAUD, trad.:
Xavier Baró
M'he permès, en aquesta traducció de Xavier Baró, de to excel·lent, efectuar alguna correcció ortogràfica i alguna de tipogràfica. La cursiva en bressador dels morts eternals, és meva. I les següents correccions ortogràfiques: la resplandor per el resplendor, envestit per embestit, Leviatan per Leviatà, gegants per gegantes, orades per dorades, alat per al·lat, sòl per sol, enyoro per anyoro, arxipèlags per els arxipels, vogador per bogador, langideses per llanguiment. He rectificat, també, alguns signes de puntuació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada