Marinada

Relliscant joguillosa d’onada a onada

mar enfora camina la marinada;

mar enfora fa via de matinada.

Sens parar-se a la platja besa la sorra;

fa dringar la llanterna dalt de la torre;

pel rocam de la costa brunzint s’escorre.

Arriba a una planura que el sol rosseja,

que de nit com de dia tothora oneja;

és una mar daurada que no escumeja.

El camí de ses ones l’ha obert la rella:

cada onada una espiga i una rosella

que a l’espiga s’abraça gronxant-se amb ella.

«Lo que surt de la rella torna a la dalla!»

canta l’aura marina de palla en palla.

«La gran mar d’on só filla ningú la dalla;

ses onades són lliures, verges d’arada...»

I lliscant joguillosa per la planada,

terra endintre s’allunya la marinada.

APEL·LES MESTRES, “Cants íntimes”, Antoni López Editor, Barcelona, 1906.

Estrofes de tres versos decasíl·labs cesurats a la sisena i amb rima consonant AAA. Són fonamentals els versos: La gran mar d'on só filla ningú la dalla;/ses onades són lliures, verges d'arada..., Mestres compara les onades amb els solcs fets per la rella. Les onades van on volen: cada onada és una creació. El solc, en canvi, és determinat per la rella de l'amo (és uniforme, delimitat i amb una única possibilitat de traç). L'art té més a veure amb la llibertat creativa que amb la uniformitat. És enormement suggerent la imatge de la marinada impregnada de llibertat (marina) encampant-se per la terra llaurada (deixant-ne, potser, una mica de perfum).