Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara

que enlluentia l’atzavara;

Jo em passejava vora el riu,

entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.

¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planyent

en el seu decandiment,

si la nit era tota sola?

De sobte veig, prop de l’erola,

veig com tremola un cos tot blanc

i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l’oreig, infla i encisa

d’una donzella la camisa,

penjada entremig d’uns clavells

i una gran marialluïsa.

I al tros quiet, d’amor en frisa

en son capell i penjarells

un espantall per als ocells.

JOSEP CARNER, “La primavera al poblet”, Edicions 62, Barcelona, 1978


Poema bucòlic (ègloga) format per dístics amb rima consonant i alternant un vers femení amb un de masculí (segurament per acompanyar, d'aquesta forma, la impressió d'amor entre una parella, que vol suggerir el poema). Això fins al dotzè vers. A partir d'aquí hi ha una estrofa de set versos amb dues rimes AABAABB: quatre de femenines i tres de masculines. És l'encís final, només suggerit i sense cap presència: només la camisa d'una donzella, l'espantall...