Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança…
Els dolents són estrictament tots
sols
i s’hi senten. Tots dos són prou
grans
per preguntar per què són tan
entotsolats.
Tenen el sentiment d’una
entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre
el que pensa
d’ell, com el veu, les coses
funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic
que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home
digne.
L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna
blava del port.
Jo? Potser és veritat, potser sóc
bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar
tot quant ets
i tot el que et calles de tan
clar com ho veus
en els qui et miren…
BLAI BONET, “Teatre del gran verd”, dins “Poesia Completa”, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada