Els sants la ultratgen, igual que
els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los,
embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
i la desitjàrem per damunt de
tot,
germana dels miratges i de l’eco.
El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic,
tossut,
cercant-la dins el cràter del
volcà,
entre icebergs, o en el traç
esborrat
més enllà de la cova dels set
nans:
el seu front ample és blanc, com
de leprós;
els ulls, blaus; els llavis,
glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins
als malucs.
La saba agitarà, al bon temps, el
bosc
tot celebrant la gran
Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el
novembre
―l’estació crua―
sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i
crueltats,
indiferents d’on caigui el proper
llamp.
ROBERT GRAVES, “D’amor,
trenta poemes”, Trad.: Josep M. Jaumà, Edicions 62, Barcelona, 1991.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada