Remor de cops d’aixada, no la sents?

Rere les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,

damunt la terra bona s’estenia l’erm.

Pel serpent del rial arrosseguem

passos neguitosos d’aquests peus de vell.

La saviesa clamava al guaret,

a les canyes seques que movia el vent:

«Contempla’t en mi com esdevens

aconseguida mort de tu mateix.»

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d’aixada al fons del fred.

SALVADOR ESPRIU, “Llibre de Sinera”, Edicions 62, Barcelona, 1983

Els tres primers versos són decasíl·labs, amb accents a les síl·labes parells. El quart vers és dodecasíl·lab, amb accent forçat a la sisena (cledá). En venen després dos més i un decasíl·lab. El vuitè vers, no el tinc clar quant a mètrica: sembla que hagi de ser un decasíl·lab amb cesura, però m’estranya en el context de versos sense cesura. Encara m’estranya més l’onzè vers, que té nou síl·labes. La resta de versos responen a algun dels models comentats.

Tots els versos són masculins i la rima és assonant  (amb la vocal e, la preferida d’en Pedrals).