Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida.
Casta entre els arbres, com una verge adormida,
una línia de blats ondula en el pujol.
Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes
amb l’ànima sonora i plena de lament:
les roses mortes fan com pàl·lides catifes
on es perd, errabunda, la llum del pensament.
Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur.
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur,
oh casta melangia de l’ànima reclosa!
I, mentre sobre el pit de cada Primavera
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit,
morirà imperceptible el meu plany, esvaït
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera!
MARIÀ MANENT, “Poesia completa”, Edicions 62, Barcelona, 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada