precipici

Déu és sord,

i quan em cal dir-li alguna cosa,

ho escric en un full de paper.

Així es procedeix

amb tots els sords.

Però a mi no m’entén la lletra,

i quan el veig gratant-se l’aurèola,

davant d’una conjunció,

penso que seria molt més fàcil

dir-li-ho cridant a l’orella.

Dit i fet,

però Déu fa amb el cap

que no ho entén

i em fa senyals que escrigui en un paper

tot el que li vull dir.

Això em desespera,

surto al carrer i aturo als vianants

i els poso al davant el paper

escrit amb la meva millor lletra,

com per als ulls de Déu.

Però la gent no és sorda

sinó que només té pressa.

Aparten el paper amb la mà

i em demanen que els ho digui ràpid

i de viva veu.

Aleshores em trobo cridant

com des del fons d’un precipici,

tal com crida Déu

quan fa la seva pregària.

I per por d’haver-me, jo també, tornat sord

oblido el que els volia dir.

MARIN SORESCU, “Per entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.