divendres, 16 de març del 2018

precipici

Déu és sord,
i quan em cal dir-li alguna cosa,
ho escric en un full de paper.
Així es procedeix
amb tots els sords.

Però a mi no m’entén la lletra,
i quan el veig gratant-se l’aurèola,
davant d’una conjunció,
penso que seria molt més fàcil
dir-li-ho cridant a l’orella.

Dit i fet,
però Déu fa amb el cap
que no ho entén
i em fa senyals que escrigui en un paper
tot el que li vull dir.
Això em desespera,
surto al carrer i aturo als vianants
i els poso al davant el paper
escrit amb la meva millor lletra,
com per als ulls de Déu.
Però la gent no és sorda
sinó que només té pressa.
Aparten el paper amb la mà
i em demanen que els ho digui ràpid
i de viva veu.

Aleshores em trobo cridant
com des del fons d’un precipici,
tal com crida Déu
quan fa la seva pregària.

I per por d’haver-me, jo també, tornat sord
oblido el que els volia dir.


MARIN SORESCU, “Per entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada