Vàrem caminar junts.
Abans havíem segut a l’aire lliure, sota sostre,
sota la inquieta mirada de l’oreneta blava
dins d’esglésies que s’alçaven fetes pedra i vitrall d’ombra,
als mercats, sota els tendals de les places,
xiuxiuejant com fan les lletanies als llavis de les velles,
com fan els colors als seus ulls de pupil·les gastades,
perquè érem tan vells, els més joves, com la neu blava i negra de les muntanyes
i dúiem els fills de la mà, a la veu, dins l’esperma,
aspiràvem al cel fets albor, gel de segles,
enarborant la nostra altiva cornamenta de bosc centenari,
la nostra ànima de pedra i d’escuma,
encara que sabíem que seríem presos per la nova alba
i que molts tornarien a casa amb les voluntats vençudes
d’altres dins les tombes, dins els ventres
els més, mirats com a bojos pels expenedors de notícies,
insultats pels qui van venir i van ocupar les nostres vides
sense cap respecte
dominant el gos, dominant l’amo i guanyant la cadena
que brillava sempre sota la lluna d’agost
i encara més
sota la de gener quan el gebre
semblava argent i diamant d’estrella;
encara que sabíem que abaixarien el nostre orgull de cap erecte
que no rebríem altra mirada
que la de la mort que espera.

Per existir no n’hi ha prou amb la voluntat del ventre,
amb la llum de l’astre que esqueixa l’escorça i la saba,
dins d’un món d’homes, d’un món de mapes
que el cels desconeixen,
dins d’un cel de realitats que la realitat ignora,
no serem més, no serem ja mai si els altres no ens deixen
malgrat ens reconegui la molsa i la cu-cut, i l’estornell xiulador,
malgrat en doni fe la sèquia, el riu, l’arbre de les clotades,
malgrat les bandades d’ocells migradors sàpiguen dels nostres esforços
i siguin nius de cigonyes de segles els campanars del nostre esperit,
per més que enarborem la veu de Llull, de March, carn,  carn vertadera,
mira com ens anomenen fills de puta i ens insulten
dins mateix de la nostra casa, als nostres recintes,
quan els fills de les putes són bellíssims, són com blat tendre,
són com camps de blat tendre plens de roselles, sota el cel blau,
són com àngels eteris d’amor, els fills de puta.
Però volen menystenir-nos, ignorar-nos:
mira com ens agafen presos quan gosem
arrencar el drap estranger i penjar la nostra veu
de la campana més alta del nostre segle.

No hi ha lloc per nosaltres sota la capa del cel.
Estem predestinats a desaparèixer sota onades de migracions,
sota el pes imposat d’altres cultures
i no podem ni bramar com fa la vaca quan el part la prem,
com fa el cel quan el raig l’inclina,
sens ésser ridiculitzats, i encara així
vàrem caminar, vàrem marxar per a la mirada d’un món
que ja no ens mira. I allí hi érem, Tots
acudíem a un sol punt com fa el riu
degotejant des d’una boca de terra i foc
i reunint-se en un cabdal, imitàvem el riu,
el seu recorregut alegre, els seus gorgs, la seva llum,
volíem que el món en aquells segons robats a la seva bogeria de guerres,
a la seva aniquilació ferotge de natura i espècies vivents,
ens veiés també agonitzar, ens veiés agonitzar
entre balls i cap grossos i gegants, amb tota la nostra cultura de carrer a coll,
agonitzar com el poble savi i, perxò, dèbil que ja érem,
agonitzar en nom de la pau i el futur que no veuríem.
Agonitzar com els ossos dels gels de l’Àrtic,
com els tigres immensos dels boscos de Bengala.

I ens vam dreçar per ser la riota i el menyspreu i encara l’odi,
de militars i d’altres espanyols que ja movien la seva imaginació de guerra
sobre els nostres cossos vius, o la imaginació de la presó i la pena;
però ens vam dreçar. I ens van anomenar provincians
i pallassos i coses molt pitjors.  Ens van ridiculitzar.
Així parlava l’enemic, convertit en veí de les nostres cases,
en amic dels nostres fills, en marit de les nostres filles,
l’enemic barrejat a la sang dels nostres néts,
l’enemic que era l’amant de les nostres dones,
l’ amic de joc de les hores en què les fàbriques expulsen els seus treballadors
des de les seves entranyes roges i negres,
amb qui ens dirigíem al bar a demanar la cervesa i una tapa,
l’enemic convertit en el company de lluita contra el capitalisme ferotge
que ens estava arrencant els drets guanyats d’antuvi
amb morts i fams i misèria i amargor i llàgrimes foses.

Però aquell dia vam marxar junts.
El temps ens donava una nova oportunitat,
un setembre de fulles que no volien deixar els arbres,
encara no, incendiant-se roig a les cantonades d’una tarda eterna,
d’una nit eterna. I els qui no van poder venir ens seguien des de les cases,
que es tornaven transparents perquè tota la terra era nostra
sense parets, ni murs, ni fissures, per un instant de somni.
Els qui no van poder venir, ells també hi eren.
Eren gent bona, gent que tirava endavant la família, el treball,
molta gent honrada.
Però el somni ens recreava i ens duia com un sol cos cap al punt de trobada,
i el punt de trobada no era cap lloc en concret,
era un somni de la sang, que ens estirava des de lluny.
No temíem l’exèrcit que ens ocupa de fa segles, ni les armes,
ni els enemics de les nostres parpelles, ni els conqueridors
que ja teníem dins. No temíem que ens poguessin matar
amb l’excusa de la revolta. Dúiem fins i tot els nostres fills més petits.
Hi ha moments en la història de l’esclavitud que són així,
comença un ocell a volar i el segueixen tots els altres
i el cel desapareix com si tot fos vol i immensitat i glòria.
I es sent el soroll tronador del seu xerricar i topar d’ales.
I després tot el món torna a quedar en silenci.
I fins i tot l’arbre que ha vist aquella meravella
dubta de la seva visió de fulles.
Encara més, doncs, l’home
a qui cap terra l’arrela.

DOLORS MIQUEL, http://www.nuvol.com/opinio/lhome-a-qui-cap-terra-arrela