Antany, era l’estiu,
en aquell foc, en aquelles ardències,
que es movia la meva fantasia.
Ara em decanto a la tardor
d’un color que embriaga.
Em plau el temps cansat
de les veremes fetes.
Res ja no se m’adiu,
res no em consola ja,
en aquest aire que fa olor
de most i vi,
en aquest vell sol de l’octubre
que il·lumina les vinyes saquejades.
Inesperat sol de tardor
que lluus com en un més enllà,
i fas marrades tendres
amb errabunda joia.
Ens trobes abatuts,
acarats al pitjor, la mort a l’ànima.
Heus ací perquè ens plaus,
oh, vague sol supervivent.
No saps dir-nos adéu
i cada matí tornes,
talment un nou miracle,
més bell com més avances,
i ets ací per morir-te.
I amb aquestes diades increïbles
vas component la teva estació,
tota ella una dolcíssima agonia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada