dijous, 6 de novembre de 2014

ma solitud



Tal com dos arbres molt semblants
tombats vers el mateix horitzó,
tu i jo ens partim les nodridures
i ens mouen els mateixos vents.

Seré encar sol damunt la terra
ara que he dit el teu nom?
És que he abdicat la solitud
perquè t’he pres entre els meus braços?

Tal com dos arbres veïns,
entremesclem arrels i fulles,
i aquesta brisa que ens travessa
té sols una ànima, una odor.

Ara et prenc en ma solitud.
Ella és tan calma i tan profunda
que el bruit dels nostres dos respirs
és massa lleu per fer-la moure.

Tal com dos arbres vigorosos,
aixequem dins un cel nedeu
dos brolls de saba paral·lels
però eternament separats.

No obstant, així que el vent s’eleva,
dels nostres fullatges confosos
en treu una sola música,
expressió d’un sol desig.


GEORGE DUHAMEL, “Poesia francesa contemporània”, trad.: J. Arús, Edicions 62, Barcelona, 1987

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada