ma solitud

Tal com dos arbres molt semblants

tombats vers el mateix horitzó,

tu i jo ens partim les nodridures

i ens mouen els mateixos vents.

Seré encar sol damunt la terra

ara que he dit el teu nom?

És que he abdicat la solitud

perquè t’he pres entre els meus braços?

Tal com dos arbres veïns,

entremesclem arrels i fulles,

i aquesta brisa que ens travessa

té sols una ànima, una odor.

Ara et prenc en ma solitud.

Ella és tan calma i tan profunda

que el bruit dels nostres dos respirs

és massa lleu per fer-la moure.

Tal com dos arbres vigorosos,

aixequem dins un cel nedeu

dos brolls de saba paral·lels

però eternament separats.

No obstant, així que el vent s’eleva,

dels nostres fullatges confosos

en treu una sola música,

expressió d’un sol desig.

GEORGE DUHAMEL, “Poesia francesa contemporània”, trad.: J. Arús, Edicions 62, Barcelona, 1987