Gastada l’esperança i tots els seus sinònims

que em mantenien viu en el miratge,

ja massa tard per esperar la pietat dels eufemismes

que em camuflaven la imminència

de la decrepitud i la vellesa,

abocat sense crèduls subterfugis

a un encara més i més precari,

m’ha arribat l’hora de les hores

a cada instant desencarnades

d’aquesta carn cansada que em sepulta,

l’hora de l’aspre aprenentatge,

fins ara diferit per l’ànsia mateixa de la vida,

de viure sense sempre.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “La mort i la paraula”, Proa, Barcelona, 2010.