divendres, 16 de maig de 2014

Discurs que inventa la Pepeta Macarulla tot bressant el seu fill al mas de les Set Creus, i que ara podrien cantar, entre cigarreta i cigarreta, les cangurs de la ciutat


Diu el fonoll que no hi era,

la menta diu que tampoc.

L’espígol diu que ho ignora

i el mateix diu el timó.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


L’ametlla diu que no hi era,

l’oliva diu que tampoc.

L’alzina diu que ho ignora,

i el mateix confessa el xop.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


El cavall diu que no hi era,

l’euga diu que tampoc,

i l’ase diu que ho ignora

i el mateix proclama el porc.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


El grill diu que no hi era

i la lluerna, tampoc.

La voliaina ho ignora

i el mateix explica el corc.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


La nit ha vingut de sobte.

Tot és com ungla de llop.

Mes, quan la lluna remunta

es fa una dolça claror.

I l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


La nit, rodona de lluna,

té fils d’argent i midó.

Al Mas la bassa està quieta,

i ho està l’abeurador.

I l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


I quan la nit tot ho calla,

asseguda damunt d’un roc

diu, poruga, una granota:

―Em..., em sembla que he estat jo...


I tots els estels somriuen

amb els ullets plens de son.


GUILLEM VILADOT,  “Comunió general”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.



Aquest poema és un romanç: versos heptasíl·labs i rima assonant els versos parells, amb el so "o" a la darrera síl·laba  (en paraules agudes).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada