sulfatant les patates

Els barrils de sulfat blau

eren damunt un pujol de juliol

vora el mur de l’horta, on les roses

eren com noies joves penjades del cel.

Una munió de tiges verdes

eren plenes de flors a punt d’alçar el vol;

les Kerr’s Pinks d’un blau difús,

les Arran Banners vestides de blanc.

I sobre aquell camp de patates

un vel teixit de sol mandrós,

lletsons creixent pels pujols, mostrant

a tothom els seus cors mancats d’amor.

I jo era allà, amb la sulfatadora a l’esquena,

recolzat al barril. Una vespa flotava,

morta, a un esbarzer enfonsat

en un oceà enverinat de coure.

L’eix rotatori d’un carro clavat pels clots

trencà en dos la vara cremada del migdia.

Mentre un vell venia per un camp de blat

recordant la joventut i una Rut que hi conegué.

Es girà cap a mi: «Que Déu ens doni feina.»

Repetia una vella pregària de pagès.

Vaig donar-li les gràcies. Mirà els solcs de patates

i digué: «Allà baix segur que en tindràs de bones.»

Vam xerrar, i la conversa fou cosa de reis,

tema per tirallongues. S’ajupí

a l’ombra del mur de l’hort. Oh, roses,

el vell mor a la mirada severa de la noia.

I el poeta, perdut per als camps de patates,

recordant la flaire de la calç i el coure,

dels barrils de sulfat, no està perdut,

no, fins que les tiges florides no el deixin d’encisar.

PATRICK KAVANAGH, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Esther Pujolràs i Noguer, Edicions 62, Barcelona, 1994.

Imagino el vell que s’acosta al camp de patates com un de nosaltres, en un avançament temporal. El pagès poeta, també un de nosaltres en present. M’és agradable pensar què ens diríem, els que serem i els que som; si ens entendríem. Jo crec que, en una bàsica sensibilitat, parlaríem la mateixa llengua.

Em malfio de la traducció per alguns detalls: L’eix rotatori d’un carro clavat pels clots, és l’eix, que està clavat? És el carro que s’ha quedat clavat en els clots? ...trencà en dos la vara cremada del migdia: no s’entén o no l’entenc, aquesta metàfora. Tema per tirallongues, no m’agrada i crec que no hi queda gaire bé. Oh, roses, el vell mor a la mirada severa de la noia, queda mal lligat. Finalment, he canviat no està perdut, no, fins que les tiges florides no el puguin encisar, per ...fins que les tiges no el deixin d’encisar. També podria ser, si vol tenir sentit, el vers: fins que les tiges el puguin encisar.