Illes que he conegut,
verdes als mars immòbils.
D’algues ardents, de fòssils marins
les platges on corren en zel
cavalls de lluna i de volcans.
Al temps de les ruïnes,
les fulles, les grues l’aire envaeixen:
amb la llum d’al·luvió resplendeixen
els cels curulls oberts a les estrelles;
volen coloms
a les espatlles nues dels infants.
Aquí acaba la terra:
amb fatiga i amb sang
em faig una presó.
Per tu em llançaré
als peus dels poderosos,
endolciré el meu cor de bergant.
Però bandejat pels homes,
m’ajaço encara sota el raig de llum
com un infant amb mans obertes,
a tocar d’arbres i rius:
allí el taronger grec fecunda
la latomia per a himeneu dels déus.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
himeneu
1 m. [LC] Casament
La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra)
y tomíai (de témnein,
tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para
encarcelar a los esclavos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada